Les 10 crisis que ha superat CiU

Com en tot divorci, les discussions entre Unió i Convergència han estat constants fins a arribar a un punt de no-retorn. La consulta interna dels democristians, que suposa un cop de porta al full de ruta d'Artur Mas per al 27-S, sembla la gota que ha fet vessar el got i que obre la porta de la ruptura definitiva. Abans, no obstant això, ja hi ha hagut altres moments de tensió que han posat a prova les costures de la federació. Aquestes són les deu crisis que CiU ha superat amb la seva mala salut de ferro. 

1. Les municipals del 1991. Les eleccions municipals sempre han estat un maldecap per a Convergència i Unió, fins al punt que l'acord sempre depenia d'una reunió d'última hora entre les cúpules. La direcció de tots dos partits havia de resoldre les múltiples disputes entre militants a cada localitat. Una de les crisis més intenses es va viure abans de les municipals del 1991, amb el líder d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida, i el llavors secretari general de Convergència, Miquel Roca, com a protagonistes. Les negociacions van durar tres mesos, i la tensió va escalar fins a tal punt que els partits van signar l'acord per separat, sense ni tan sols veure's. La relació entre Duran i Roca era tensa des que el nacionalista va intentar l'assalt a la política espanyola (liderant l'operació reformista el 1996) amb la resistència d'Unió. 

2. Els danys col·laterals de la batalla Roca i Pujol. El 1992 el secretari general de CDC, Miquel Roca, va fer servir la relació amb Unió Democràtica com a argument per plantejar un desafiament a Jordi Pujol que tenia diverses causes, com el control del finançament al partit i la futura successió del llavors president. Unió va saber jugar bé les seves cartes i, lluny de reformular l'acord com demanava Roca, va treure importància a la crisi i va aprofitar per marcar perfil. El mateix Pujol va acabar reconeixent que les acusacions a Unió eren "comèdia".

3. On s'ha ficat Duran? El 1994, Unió i Convergència van votar per separat la reforma del reglament del Senat, la qual cosa va provocar una profunda crisi en la coalició que va obligar Pujol a frenar els sectors del seu partit que exigien la ruptura amb Unió. El president va intentar fins a l'últim moment frenar la dissidència democristiana, però els seus intents van ser infructuosos: en una època en què l'ús del mòbil no estava tan estès, Pujol va estar tota la nit intentant localitzar Duran, que era a Xile, per fer-lo canviar d'opinió. No el va trobar. Finalment, la crisi es va acabar com és habitual: amb una reunió entre el president i el líder d'Unió per llimar les diferències.

4. La successió de Pujol. La crisi més important que havia viscut CiU fins al procés sobiranista és la de la successió de Jordi Pujol, que va enfrontar Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida. El cisma arrenca el 1998, quan es va començar a configurar l'última candidatura del president, fins al 2001, quan es va signar un armistici en forma d'acords de federació. Des de l'inici, Duran va maniobrar per situar-se com a delfí de Pujol, però el president, que havia deixat molts hereus pel camí, tenia Mas al cap. El procés va obrir nombroses esquerdes que encara no s'han tancat: Duran va donar-ho tot buscant perfil propi i subratllant les faltes del seu rival, mentre que Mas va arribar a exigir la fusió d'Unió i Convergència (una demanda que Roca recordava sempre per molestar els democristians) per treure de polleguera el seu adversari. Pujol va intensificar la batalla situant els dos al Govern, una situació que va durar fins que va fer efectiva la seva aposta per Mas. Duran va abandonar el Govern quan l'hereu va ser ungit com a conseller en cap. La llarga crisi va obligar CiU a reformular la seva relació i establir un pacte de federació en el qual el líder democristià guanyava pes polític. La pau que anunciava aquell acord va durar poc. 

5. El menyspreu a l'Estatut. El procés de redacció de l'Estatut ja va suposar una amenaça en les costures de la federació. Duran es va sentir menystingut durant les negociacions entre els partits catalans, en les quals Mas va voler tenir tot el protagonisme. La gota que va fer vessar el got va ser el tancament de l'acord, que es va forjar en una reunió secreta entre el líder de CiU i el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Mas va actuar d'esquena a Duran, a qui se li va passar l'empipament quan va poder sortir a la foto de l'acord. 

6. El gir sobiranista. El 24 de març del 2012 marca l'inici de la fi de la federació. Fins llavors, les crisis es resumien en els intents d'Unió de treure perfil propi i les reticències de Convergència. Però aquell dia el soci major de la federació va decidir virar el rumb i apostar per la independència, una idea incorporada als estatuts de CDC que es va convertir en prioritat política després de la manifestació sobiranista de la Diada del 2012. Unió apostava pel camí contrari, per seguir a Espanya amb un acord que beneficiés Catalunya. Des de llavors, les crisis han estat constants.

7. Les europees del 2014. Les eleccions europees van arribar al maig del 2014 en ple camí cap a la consulta del 9 de novembre, a la qual Unió es va adherir. Però la preparació d'aquells comicis ja va evidenciar que la relació entre tots dos partits començava a tocar a la seva fi. Convergència es va entestar a presentar-s'hi amb ERC, fins al punt que va oferir als republicans trencar amb Unió. El partit d'Oriol Junqueras ho va rebutjar, per la qual cosa CiU va sobreviure, però amb tensions: Convergència va obligar els democristians a canviar de candidat perquè Salvador Sedó, llavors eurodiputat, no estava ben vist pels sobiranistes. 

8. La dimissió a mitges de Duran. Pocs dies després de les eleccions, va transcendir que Duran, amb contínues picabaralles amb el sector més sobiranista de CDC, volia dimitir a mitges: el democristià es plantejava abandonar la secretaria general de la federació però seguir com a líder d'Unió i portaveu del grup català al Congrés. La renúncia es va fer efectiva el 14 de juliol, set dies abans que Jordi Pujol confessés el seu delicte fiscal. 

9. Per separat: CDC pacta el full de ruta amb ERC i Duran funda un moviment propi. Una vegada celebrada la consulta, Unió i Convergència ja van fer passos per separat que deixaven intuir el futur divorci. CDC ja no compta amb els democristians per al procés sobiranista: Mas va defugir Duran i va pactar amb ERC un full de ruta que inclou unes eleccions plebiscitàries el 27 de setembre. En paral·lel, el democristià impulsava des de l'ombra una plataforma centrista, Construïm, que es va registrar com a partit polític per si el divorci a CiU ho feia necessari. Duran guarda aquesta carta sota la màniga.

10. Els alcaldes contra Duran. Si el divorci entre Unió i Convergència es confirma, les municipals del 2015 seran les últimes en què la federació ha anat plegada, després de 37 anys de relació. Les setmanes prèvies als comicis també van tenir la seva pròpia crisi, deixant com a miratge qualsevol indici d'unitat a CiU. Un grup d'alcaldes nacionalistes va acusar Duran de ser un "obstacle" per al sobiranisme i va plantejar que el democristià no repetís com a candidat a les generals. A Unió no van caure gens bé les seves paraules, i van acusar CDC de deixar la federació a tocar del precipici. La consulta interna a Unió ha fet que la federació segueixi aquí, prop de l'abisme.