El principi del canvi

"Tornen a manar els mateixos amb noms diferents”. Llegint en un mitjà de comunicació aquesta frase de l'alcalde sortint Xavier Trias, m'han vingut al cap unes paraules que repetia sovint Josep María Ainaud de Lasarte: “He viscut la República, el franquisme i la democràcia i, excepte alguns moments de la Guerra Civil, sempre han manat amics o coneguts de casa”. Però he buscat el contingut complet de les declaracions de Trias i aquesta frase d'aparent resignació conservadora –mai passa res, sempre manen els mateixos– anava precedida d'una altra que era la que li donava sentit: “Tornem a una situació anterior”. És a dir, Xavier Trias se'n va convençut que ha representat l'únic moment de ruptura en una llarga continuïtat municipal.

És difícil veure grans diferències des del punt de vista social entre una persona com Trias –del sector més genuïnament barceloní santgervasià– i les elits del maragallisme i, no obstant això, encara posant el focus en Iniciativa i en les associacions de veïns, no és fàcil veure el fil que connecta els nous responsables del Consistori amb el projecte fundacional de la Barcelona actual, tret que donem per fet, com fa Trias, la incorporació imminent –després del 27-S, per descomptat– d'Esquerra i PSC a la nova majoria.

Trias entén que la seva gestió representa l'únic moment de ruptura en el projecte que va aconseguir el seu zenit amb Maragall i es va debilitar a partir del desastre del Fòrum 2004. Si és així, és raonable preguntar-se per què ha estat tan efímer. El mapa de les eleccions municipals dóna pistes significatives: Trias va guanyar en quatre districtes: Eixample, Gràcia, les Corts i Sarrià-Sant Gervasi. Va concentrar la seva aposta d'obra pública (i de comunicació) a la zona central de la Diagonal, al passeig de Gràcia i a Mitre, amb la qual cosa va transmetre la idea de potenciar uns barris –els del seu electorat natural— més que d'altres, i d'entregar una part sensible de l'imaginari barceloní a una expansió turística descontrolada.

Corren somnis revolucionaris entorn de Barcelona en Comú que la prova dels fets desmuntarà aviat, cosa que provocarà alguna frustració

En temps de fractura social profunda no era la millor carta de presentació. Més enllà del que puguin dir les xifres, es va imposar la idea que els barris perifèrics eren els abandonats del mandat. Un procés invers del model que, segons Trias, ara torna, que va començar per les perifèries abans d'apostar pel centre. Trias sí que va ser rupturista en un punt: va renunciar a defensar l'autonomia de Barcelona i la va posar al servei de les necessitats del Govern de la Generalitat.

Corren alguns somnis revolucionaris entorn de Barcelona en Comú que la prova dels fets desmuntarà aviat, cosa que provocarà alguna frustració: és temps de canvi de prioritats i d'ampliació de veus, no d'assalt als palaus. Els que s'incomoden quan no manen els seus coneguts parlen de soviets i de neocomunisme, demostrant una falta d'imaginació prodigiosa. Mal assumpte quan per buscar arguments desqualificatoris cal apel·lar a fantasmes d'un passat que ja va marxar. Senzillament, no és tan estrany que quan s'ha enfonsat la utopia que gairebé tota la societat era una immensa classe mitjana, els seus partits representants genuïns (ja es diguin CiU o PSC) pateixin, i no és tan estrany que sorgeixin veus de sectors obrers i populars que havien quedat silenciades per les quimeres dels anys anteriors a la crisi, es deixin veure i prenguin la paraula. I no és estrany que els moviments socials que han intentat pal·liar la impotència (i respondre a la insolència) dels que governaven hagin adquirit reconeixement i veu.

Això és el que ha passat, en dosis molt modestes, en uns temps en què l'horitzó redempcionista i emancipador ha desaparegut perquè, com diu, en aquest cas amb raó, Byung Chul Han, “el desig s'alimenta de l'impossible” i avui el futur està clausurat. Si tot això ho creuem amb el procés independentista, que té a veure també amb l'enfonsament de les classes mitjanes, fer-se una justa composició de lloc no és fàcil: hi ha molts vectors que s'entrecreuen. Potser al final del recorregut descobrirem, com insinua César Rendueles, que les classes mitjanes no eren la solució, sinó el problema.I aquest sí que seria el principi del canvi.