Pànic a Urgell

"El PP a Catalunya no existeix”: ho va dir amb tota naturalitat l'altre dia, davant els micròfons d'El Matí de Catalunya Ràdio, el notari Pedro Lecuona, que el 1999 va integrar el consell consultiu de la formació, i des del 2002 va ser membre de l'executiva encapçalada per Josep Piqué. Vaja, que no forma part de cap contuberni mediàtic-independentista, crec.

Era una metàfora, és clar; però, des del 24-M, una metàfora menys hiperbòlica del que podria semblar. El percentatge de votants catalans captats pel PP en les últimes municipals (un 7,54 %) retrotreu el partit als nivells de suport de fa un quart de segle (un 6,71% el 1991), traduïts fins i tot en menys regidors (214 enfront de 256) que quan a Aznar encara li faltava un lustre per arribar a la Moncloa.

Des d'un punt de vista qualitatiu, el balanç encara és pitjor. Si, a la Catalunya profunda, el PP resulta gairebé extraterrestre, als municipis metropolitans Ciutadans es queda amb bona part de l'electorat tradicional de dreta espanyolista, i redueix els populars a una presència testimonial en consistoris clau: dos regidors a Santa Coloma, Cornellà, Viladecans o Sant Adrià, amb prou feines un a Granollers, Mollet o Sant Cugat... Badalona, la joia institucional conquistada després de 32 anys d'esforços, està perduda; a Barcelona, el PP té avui tants regidors com la CUP, i no precisament per culpa d'Alberto Fernández Díaz. Cap allà al maig del 2008, l'efímer i lleu líder Daniel Sirera va dir: “És impossible que (...) jo sigui president de la Generalitat si no tenim regidors a Vic, per exemple”. Doncs bé, a Vic el PP acaba d'obtenir 470 vots, el 3,16% dels emesos.

En aquesta ocasió, resulta evident que la marca PP —o la marca Rajoy— ha castigat els candidats locals. Però no és menys cert que el lideratge d'Alicia Sánchez-Camacho ha suposat un llast afegit: el seu discurs ultraprevisible i sempre crispat, la seva pesant i mecànica repetició de les consignes madrilenyes, el zel sense matisos amb què ve defensant l'immobilisme querellant de don Mariano, els disbarats de Wert, etcètera, han contribuït a alimentar un cabal d'antipatia i rebuig que no suscita cap altra sigla i que està en l'origen del “tots contra el PP” a Badalona o altres llocs.

Sánchez-Camacho, que després del cas de La Camarga té l'hostilitat del ministre Fernández Díaz i tampoc gaudeix de les preferències de la vicepresidenta Soraya

És clar, si tot això hagués passat en les circumstàncies de fa uns anys, quan el PPC monopolitzava l'espai espanyolista, els efectes serien més suportables. Però ara existeix Ciutadans, que té una quota de presència mediàtica espectacular, que trepitja els talons al PP en el global de Catalunya (tot just 3.500 vots de diferència el passat 24-M), que el sobrepassa clarament als grans municipis (a les quatre capitals de província, per exemple) i que —gran horror!— s'acaba d'erigir en una força política rellevant a tot l'Estat.

Quan, el dia 2, es va saber que Albert Rivera havia estat convocat a la Moncloa per Mariano Rajoy, al carrer d'Urgell s'hi van estendre el pànic i la desolació. Ciutadans, reconegut com a interlocutor i tractat de tu a tu pel president del Govern! Els més vells potser van recordar amb incredulitat com, el 2005, Josep Piqué havia tractat de convèncer els impulsors del projecte de C's perquè constituïssin una espècie de Ciutadans pel Canvi del PPC... I mira ara, el novell partit taronja plantejant-li exigències i condicions al mateix Rajoy!

Però tot el que va malament és susceptible d'empitjorar, i l'hàbil Albert Rivera es va afanyar a eixamplar la via d'aigua dels populars catalans. Amb Rajoy —ha explicat— no només va parlar de si votaria Cifuentes com a presidenta de la Comunitat de Madrid; també li va oferir que C's sigui el vaixell insígnia de l'unionisme català, amb el PPC i el PSC com a meres llanxes auxiliars d'una hipotètica Armada Invencible antiindependentista, després del 27-S.

Espantós. Sánchez-Camacho, que després del cas de La Camarga té l'hostilitat del ministre Fernández Díaz i tampoc és la predilecta de la vicepresidenta Soraya, abocada a exercir de grumet de l'almirall Rivera, o a donar per amortitzada la seva direcció! Però això és el que hi ha: donya Alicia ha de valer-se dels mitjans de comunicació per pregar als empresaris que pressionin Mas contra el 27-S..., perquè a ella no la van convidar a Sitges. A Rivera, sí.

Joan B. Culla és professor de Historia