Mas, pel camí d’Hereu

Avançar al setembre les eleccions al Parlament amb l'objectiu de convertir-les en un plebiscit sobre la independència de Catalunya és una aposta d'alt risc. Tot i que la qüestió que s'ha de debatre era molt diferent, evoca la jugada que Esquerra Republicana (ERC) li va fer la primavera del 2010 a l'aleshores alcalde de Barcelona, el socialista Jordi Hereu, exigint-li un referèndum municipal sobre la reforma de l'avinguda Diagonal. L'oposició, encapçalada en aquell moment per Xavier Trias, va aconseguir que la ciutadania citada a la consulta es pronunciés contra el projecte urbanístic defensat per l'alcalde. La sonora derrota d'Hereu va marcar el principi de la fi de 31 anys de governs d'esquerra a l'Ajuntament de la capital catalana. Ja se sap, els referèndums els carrega el diable.

Esquerra pretén ara que el president de la Generalitat, Artur Mas, i el Govern de CiU es llancin a l'aventura de tornar a avançar unes eleccions al Parlament quan el president i el seu partit es troben, clarament, en un pendent de pèrdua de suport electoral. CiU va perdre deu escons en les eleccions autonòmiques del 2012, que havia avançat valorant erròniament el seu grau de suport popular. Després, el 2014, CiU va ser superada per la mateixa Esquerra a les eleccions al Parlament Europeu. I en les eleccions municipals celebrades fa dues setmanes, la federació nacionalista ha registrat un descens de sis punts percentuals respecte a les anteriors del 2011, a més de perdre places tan rellevants com l'alcaldia de Barcelona.

La tendència electoral de CiU a la baixa és l'anvers d'un gir a l'esquerra que s'opera en la societat catalana després de sis anys d'una crisi econòmica que genera un profund malestar social. El lliscament a l'esquerra es produeix, a més, en el context d'una crisi política i institucional que, entre altres coses, sacseja també el sistema de partits i produeix uns moviments electorals en què resulta molt arriscat fer prediccions. Qui havia de dir fa un any que l'alcaldia de Barcelona no seria ni per al candidat de CiU, ni per al del PSC, ni per al d'Esquerra?

El ràpid ascens de Podem, la revitalització de Ciutadans a Catalunya, l'expansió de la CUP i la divisió del PSC, tot això seguirà aquí al setembre

La federació de CiU s'esquerda pel desacord entre els dos partits que la formen sobre si promoure o no una hipotètica independència de Catalunya. Com serà CiU d'aquí sis mesos?

La incertesa que ara presideix l'escenari català persistirà al setembre. Res fa pensar que aleshores haurà desaparegut el malestar social provocat per la crisi econòmica, que es resumeix en aquest insuportable 21% d'atur de la població en edat laboral. La inestabilitat en un sistema de partits tensat pel debat sobre la independència seguirà aquí. La volatilitat electoral que acaba de provocar el ràpid ascens de Podem, la revitalització de Ciutadans a Catalunya, l'expansió de la CUP, la divisió del PSC, tot això seguirà aquí al setembre.

Tal com estan les coses, la conversió d'unes eleccions parlamentàries en un plebiscit sobre la independència, i guanyar-lo, deu ser aproximadament tan factible com convertir la mateixa convocatòria electoral en un plebiscit contra el Govern d'Artur Mas i les seves polítiques d'ajust pressupostari, contra les retallades de drets laborals, en educació, sanitat i ajudes socials. Una oportunitat per pronunciar-se contra la inutilitat de les receptes neoliberals que han provocat l'obscè augment de la desigualtat econòmica en època de crisi.

A Artur Mas li pot passar una cosa molt semblant al que li va passar a Jordi Hereu el 2010, també per haver fet cas a ERC. Que convoqui unes eleccions amb la intenció de convertir-les en un plebiscit sobre la independència i l'oposició les converteixi en un plebiscit sobre les seves polítiques. Però, fins i tot en el cas que hi hagi una majoria independentista, res fa pensar que una convocatòria d'aquest tipus serveixi per desbloquejar el contenciós català a Espanya.

Aquest desbloqueig només pot venir d'un canvi a les Corts, amb la desaparició de la majoria absoluta del PP i la seva substitució per una altra de signe moderat, capaç de negociar. La tendència marcada per l'electorat el 24 de maig passat indica clarament que les majories absolutes han passat a la història i que cal esperar que per Nadal també hagi arribat a la seva fi la que, presidida per Mariano Rajoy, ha portat el conflicte català fins a aquest punt d'exasperació que pot portar polítics assenyats a cometre insensateses com ara convocar tres eleccions al Parlament en cinc anys.