Vacunar és protegir

La diftèria es donava per desapareguda a Espanya gràcies a la vacunació sistemàtica de tota la població infantil. L'últim cas es va registrar el 1987. Gairebé tres dècades després, la malaltia reapareix de nou a Olot amb el contagi d'un nen de sis anys que continua ingressat en estat greu. Els pares havien rebutjat immunitzar els seus fills seguint el corrent antivacuna que des de fa un temps s'estén en determinats cercles de la medicina alternativa. Aquest contagi posa de manifest els greus efectes de certes teories que, sense base científica, dubten de la bondat de la vacunació infantil.

Aquests corrents van sorgir arran d'estudis que alertaven sobre els suposats efectes adversos de les vacunes. Posteriorment van ser desmentits, però la llavor de la desconfiança havia germinat i la controvèrsia que encara perviu no fa sinó augmentar la confusió i agreujar les conseqüències. Un dels més nocius va ser un estudi publicat el 1998 que suggeria una relació entre l'autisme i la vacuna triple vírica (xarampió, galteres i rubèola). Malgrat que tant els autors com la revista que ho va publicar es van retractar, la por i la desinformació han pogut més que l'evidència científica.

Els pares que per evitar un possible efecte advers als seus fills no els vacunen han de saber que, com ha passat amb el nen d'Olot, no només estan posant en perill la salut dels fills, sinó els assoliments d'immunització comunitària. La diftèria està causada per un bacteri que afecta les vies respiratòries i genera una toxina que pot danyar òrgans com el cor, el ronyó o el cervell. Ha calgut llançar una alerta internacional per trobar l'antitoxina amb què tractar el nen infectat, que ha arribat de Rússia.

Els pares que rebutgen les vacunes fan un ús molt qüestionable de la seva prerrogativa paterna. Són lliures d'exercir les seves conviccions, però han de ser conscients que les conseqüències no recauen sobre ells, sinó sobre els seus fills, als quals en la pràctica priven del dret a la protecció de la salut. Ho fan amb bona intenció, però el resultat és el contrari al que busquen. Per evitar al seu fill uns possibles efectes adversos lleus, el sotmeten a un risc de contagi que pot ser infinitament pitjor. Si fins ara aquesta perillosa moda no ha tingut més conseqüències és perquè els nens no vacunats són encara pocs i es beneficien del fet que la resta dels pares sí que vacunen. Ara, el 95% dels nens està protegit, la qual cosa produeix una immunitat de grup que impedeix que els gèrmens prosperin. Però si molts pares deixen de vacunar, la taxa de protecció col·lectiva descendirà i reapareixeran malalties que crèiem controlades. Si això passés, potser caldria obrir el debat sobre l'obligatorietat de la immunització infantil.

Les vacunes salven cada any 2,3 milions de vides. Només cal mirar enrere per adonar-se del gran avenç que suposen. El 1943, abans que aparegués la vacuna, es produïen a Espanya mil casos de diftèria per cada 100.000 habitants, amb una mortalitat del 10%. Només a Europa es registraven un milió de casos i al voltant de 50.000 morts anuals. El 2013, les morts per diftèria han estat 3.300 a tot el món, la major part per no tenir accés a les vacunes. Cal evitar de totes totes que aquella xifra creixi a causa d'una cosa tan evitable com la desinformació.