Djokovic tomba Nadal

Potser la derrota de Rafael Nadal contra Novak Djokovic als quarts de final de Roland Garros (7-5, 6-3 i 6-1 en dues hores i 26 minuts de partit) marcarà un punt d'inflexió en la història del torneig parisenc; potser la derrota del mallorquí parlarà d'una nova era en el tennis, la constatació que Nole, ara una miqueta més prop del Golden Slam (la conquesta dels quatre grans), vol desmarcar-se definitivament del big four i governar en solitari, sense l'alternança de l'última dècada amb el balear, Roger Federer o esporàdicament Andy Murray; potser, qui ho sap. El temps, jutge de tot (i de tots), ho dirà. Però si alguna cosa expressa la victòria del serbi és, per la forma i el fons, per sobre de tot, que avui dia no té rival. Sí a les semifinals, en què es batrà amb David Ferrer o Andy Murray.

El serbi, 28 anys, cinc títols aquesta temporada, ha sortit a arrasar. Sabia que per destronar Nadal, nou vegades campió en París, havia de donar el primer cop, enviar un primer missatge intimidatori. I tant que ho ha fet. Ganxo directe a la mandíbula, joc en blanc per començar. Immediatament, perquè l'espanyol no es regirés i agafés aire, una ruptura. Cop de dreta al fetge. I a continuació, ha tornat arraconar el de Manacor, sotmès a una pluja de cops duríssims i plans, molts arran de la línia, per minar-li la moral. Dos jocs més al sac i al mig, un punt meravellós que ha fet rugir els 15.000 assistents de la Chatrier. Rotunditat.

Nadal no es trobava a si mateix. 4-0 a baix, una allau en el camí i sense refugi aparent. Un pla dolentíssim per començar. Una càrrega massa pesant per a molts, que també ho hauria pogut ser per a l'espanyol, a qui en l'últim any el cap li ha jugat molt males passades. Però no ha estat el cas. Ha empunyat la seva raqueta i ha serrat les dents. Contra l'ofensiva, cames i rèplica. Trencament i joc en blanc, amb dos aces. La graderia, poblada de barrets per protegir-se del sol, bramant al seu favor: “Rafa, Rafa, Rafa!”. No es volia rendir, de cap manera. No. Ni encara que el jutge li assenyalés una advertència amb 5-4 i 40-40. No. Aquesta vegada no.

París, aquells aires que li donen ales i l'engrandeixen. Ha allargat el set i ha lluitat, com sempre. Això no es negocia. Una altra cosa és que Djokovic posi tot el seu capital sobre la taula, com ho ha fet, per emportar-se el primer set. Les seves boles queien amb plom i cicuta. També en el segon parcial, en el qual el serbi ha tornat a exhibir-se com un cuirassat sòlid i fiable. Ha atacat el revés de Nadal, que ha aguantat el ritme fins que els seus primers serveis han perdut força i li han obert la via a Djokovic. Nole no perdona avui dia. Excepte un parell d'exabruptes en direcció al públic, per un parell de boles que l'àrbitre li ha cantat fora, no ha tingut ni una sortida de to ni una llacuna. Enrere han quedat altres temps en què es dispersava amb facilitat o es curtcircuitava si el guió de la pel·lícula no li agradava. Aquelles cicatrius del passat per haver-ho tingut tan a prop, i tan lluny, en els dos últims anys.

Ara carbura com un tot terreny. Ha decidit el segon parcial amb un punt de gir que ha canviat el sentit del partit, amb un trencament de servei que ha posat el 5-3 i el tancament posterior del set. Ha remat i remat Nadal, però en tot moment ha fet la sensació que Djokovic no li faria cap concessió. Tampoc a la tercera mànega, trencada des del principi. Així governa el serbi. No admet cap dissidència ni cap veu discordant. Dictatorial.

Ha caigut Nadal, que en aquesta pista només havia estat batut una sola vegada (per Robin Soderling, el 2009), rei de París en nou de les últimes 10 edicions; ara, 11. Però, més enllà de les seves nou corones a la capital francesa, dels 14 grans que adornen el seu palmarès i dels dies d'esplendor que ha regalat a l'esport espanyol; de l'èxtasi, de l'èpica; de tots aquells capítols que componen l'epopeia, si per alguna cosa ha aconseguit Rafael Nadal aquesta legió d'adeptes és pel seu equilibri en la victòria i la derrota. És, per molts, un gran heroi i palpable a qui han vist créixer; de carn i os, malgrat les gestes. Així ha edificat el mite. Proporció en el triomf i naturalitat quan han anat mal dades. Perquè, com bé diu, la vida continua.