Pactes, no coartades

Les reunions entre Albert Rivera i el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, i el president del Govern, Mariano Rajoy, suposen una intervenció significativa en un moment de dificultats per arribar a acords que permetin constituir Ajuntaments i Governs autonòmics. Sense saber detalls del que s'ha parlat en aquestes trobades, totes dues potencien la imatge de Rivera com l'actor polític capaç de jugar les seves cartes en direcció tant a l'esquerra com a la dreta, gràcies a la seva posició centrada en el tauler polític. I a més ha triat un terreny de compromisos, el de la regeneració de la vida pública, que connecta amb les aspiracions de molts electors.

Aquesta situació contrasta amb la de Podem, que només té un adversari important amb el qual podria arribar a acords: el PSOE. Pablo Iglesias adverteix que els electors no han votat “pacte”, sinó “canvi”, i que els socialistes han de fer un tomb de (com a mínim) 180 graus per entendre's amb Podem. Aquests gestos reflecteixen l'intent de buscar coartades per part de qui s'ha de guanyar la confiança d'àmplies capes de ciutadans, sense la qual és molt difícil que toqui el poder; però que pretén cuidar els seus electors amb gestos hostils cap a les potes de l'anterior bipartidisme.

No és immaduresa el que s'aprecia en Pablo Iglesias i els seus, sinó tacticisme. No s'han presentat amb la seva marca a les municipals i juguen en l'ambigüitat respecte a les candidatures d'unitat popular en les quals participen, com les encapçalades per Manuela Carmena a Madrid i Ada Colau a Barcelona. Malgrat això, a les comunitats autònomes on ha concorregut amb la seva sigla, Podem ha obtingut resultats estimables, però mitigats quant a les possibilitats d'aconseguir quotes de poder territorial o, en el futur, guanyar-se el dret a governar l'Estat. I no se sap si és maquiavel·lisme o inexperiència haver-se negat a donar suport a la investidura de Susana Díaz a Andalusia, que no els exigia grans compromisos, i escandalitzar-se ara que el PSOE tempteja la possibilitat d'acords amb el PP per desbloquejar el govern del partit més votat.

Per això, les reunions de Rivera amb Sánchez i Rajoy són ben poca cosa al costat de les contradiccions inherents al nou sistema de partits que ha aflorat de les eleccions autonòmiques i municipals. És un error fer veure que en realitat no hi ha res a pactar, perquè només cal adherir-se al plec de condicions que cadascú presenta als altres. Aquestes suposades mostres de fortalesa ressalten la debilitat relativa de les formacions polítiques: cada una té un nombre de vots massa curt per imposar-se a la resta. Per tant, es troben en la mateixa situació que la gran majoria dels seus col·legues de punta a punta d'Europa, i convé observar-los, en lloc d'enrocar-se en absurdes intransigències. Està bé que aquest país aprengui la cultura del pacte, sovint menys agressiva que la polarització bipartidista.

És evident el missatge de les urnes: la política s'ha de fer d'una altra manera. El daltabaix que això ha generat en el PP i els dubtes que ha creat entre els socialistes no impliquen que les forces emergents es puguin mantenir al marge del complex escenari. Batalles com la de la Comunitat de Madrid evidencien que de les maniobres postelectorals en sortiran guanyadors i perdedors. Però, més enllà d'aquesta lògica, de l'habilitat dels actors polítics dependrà que el pluralisme desitjat pels votants no acabi en la frustració de la ingovernabilitat.