Buenafuente busca psicòleg i el troba en una llibreria

Andreu Buenafuente arriba molt tard a casa gairebé cada dia, es fica a l'estudi i en lloc d'esgarrapar les parets es dedica a pintar, a dibuixar, a omplir milers de llibretes que ara són part de l'herència que li deixarà a la seva filla Joana. De moment, part d'aquesta herència està en un llibre, No entiendo nada, que ha publicat Reservoir i que va presentar el còmic català aquest divendres a la nit a la llibreria Tipos Infames de Madrid.

En el curs de la presentació, Buenafuente va descriure l'estat del seu estudi quan tornava a la vida als matins. No, no té un psicòleg, per això dibuixa. Però, per cert, va exclamar, “hi ha algun psicòleg a la sala?!” Entre els tipus infames no hi havia un psicòleg…, fins que va aixecar la mà un que ho és: el presentador, Edu Galán, col·lega seu, fan declarat, que treballa per a la revista Mongolia.

Galán havia explicat com fa tres anys va conèixer Buenafuente per demanar-li que els presentés El libro rojo de la revista. "És més alt en persona”, va dir als seus companys. D'aquella relació va néixer una correspondència. “L'Andreu m'enviava els seus dibuixos i jo deia: que cabró, que bo que és! Però deia més vegades 'que cabró'!”. Eren, va dir Galán, “descàrregues elèctriques il·lustrades, esgarrapades còmiques, un discurs d'algú que contempla el món amb pla-detall”. “L'Andreu no és un dibuixant d'ocurrències”, va explicar el psicòleg, abans de donar-se a conèixer com a tal.

No és un dibuixant d'ocurrències: és més aviat un existencialista radical que va en el deixant de Rafael Azcona, Chumy Chúmez o El Roto, “o potser Ops, que és més abstracte”. Buenafuente es va sentir afalagat per aquella saga que el precedeix segons el psicòleg que el va presentar a Tipos Infames. Ell, en realitat, dibuixa “per no pensar… Quan em preocupa alguna cosa, faig una altra cosa”. En aquest món, li va apuntar Galán, no s'entén que un còmic de tant èxit, a més, dibuixi. Però Buenafuente no entén el món mirant l'horitzontal i admirant el paisatge, així que el pobla dels seus fantasmes, i d'aquí neix una crítica de la vida com la que Azzcona i d'altres abordaven a La Codorniz, que per cert no va ser al·ludida en els antecedents il·lustres d'aquest il·lustre company de la secta d'Hermano lobo.

Amb aquesta col·lecció incomptable de dibuixos en els quals el negre és més gran que el neutre o el blanc, Buenafuente se'n va anar a veure l'editora Mónica Carmona, responsable de Reservoir. “Vaja, vaja, quantes coses”, li va dir l'editora. Tenia raó Carmona, a qui tots dos van anomenar “la gran Mónica”. Ell hauria somiat un llibre de 5.000 pàgines, “per fotre les cases, que el puto llibre ocupés més que les cases”, però ella el va anar adoctrinant en la realitat de les coses (i dels llibres), de manera que va arribar a les assenyades (i també insensates) 128 pàgines que formen No entiendo nada.

Buenafuente treballa des que s'apaga la llum del programa que fa a La Sexta, cap a les dues de la matinada, fins a una mica abans que surti el sol. “Si surt el sol i et troba despert se't posa cara de mala persona, et fa sentir culpable”. Llavors és quan posa en curs l'establiment de les seves ferides, de les que viu o de les que veu, i construeix aquells taulers que ara l'emparenten amb El Roto o amb Chumy Chúmez. Quan deixa l'estudi “ple de tintes i de desordre” és quan ja no necessita el psicòleg sinó la son. I se'n va a dormir.

Dibuixa “amb una fotocòpia de la jornada al cap”; i com que ell va enxampar “el més cru del cru hivern de la crisi”, el que surt dels seus pinzells i bolígrafs i plomes és fosc com la tomba en la qual s'han situat el desig, l'alegria i l'esperança. “Per això em va dir la gran Mónica quan li vaig ensenyar els dibuixos: 'Aquí hi ha molta crisi'. Esclar. Això és el que m'acompanya quan obro la porta de l'estudi i li dono corda a aquella fotocòpia de la jornada que em sobrevé al final del dia”. A The New York Times, on li van demanar un dibuix, li van dir que era del vessant dark (fosc).

Esclar, si tingués psicòleg ho entendria tot, no s'hauria posat a dibuixar i ara no hauria publicat No entiendo nada.

Ara ha trobat psicòleg, però el prefereix com a presentador.

Per cert, per la sala passejava la seva filla Joana, amb un paper a la mà. Abans que el pare acabés de presentar el seu llibre, la seva mare, l'actriu Sílvia Abril, se la va endur a buscar un plàtan. De Canàries, per cert.

[Aquest matí Buenafuente signa el llibre a la caseta 128 de la Fira del Llibre de Madrid. A la tarda ho fa a la caseta 201. El psicòleg no hi serà]