Llepar-se les ferides

Un assistent d’Artur Mas espera l’arribada del president a les escales de l’Hotel Meliá Sitges. Entorn d’aquest home prim i calb hi ha un núvol de periodistes i polítics que també l’esperen. Al secretari calb i prim li sona el mòbil: la melodia del telèfon és el toc de castells, el so de les gralles que acompanyen les nostres torres humanes. És la trucada que l’avisa que ja arriba el president. Un minut després l’assistent carrega una carpeta amb uns papers per a Mas, probablement els que utilitzarà en el seu discurs davant l’elit empresarial catalana.

L’assistent amant dels castells i que porta la carpeta de Mas segueix el president i els seus consellers des d’una distància prudent. És un dels últims a entrar a la sala on les autoritats es troben privadament abans d’arrencar els discursos. Sempre m’ha cridat l’atenció el passadís on hi ha aquesta sala: està guarnit amb un sens fi de fotografies antigues de Sitges, imatges bucòliques de la costa quan la voràgine immobiliària no havia irromput. Voràgine immobiliària que té com a exponent la forma piramidal d’aquest Meliá Sitges. L’edifici, construït pels Cuatrecasas, va ser inaugurat el 1992 per Jordi Pujol i Donna Summer.

El Cercle d’Economia habilita cada any l’auditori de les jornades amb les cadires que porten el nom dels seus mecenes. La cadira on m’assec és la de Bertrand de Caralt, l’empresari que va acabar a presó condemnat per Pascual Estivill malgrat que podria haver evitat el càstig pagant-li un suborn. S’ha de dir que els criminals reconeguts són minoria a l’olimp de les cadires del Cercle. Mas ha intervingut a Sitges acompanyat d’un nodrit grup de membres del Govern i fins i tot d’exmembres com Lluís Recoder, Francesc Xavier Mena o Francesc Homs, tots referents de la política business friendly. Curiosament, ningú d’Unió ha estat present a la inauguració.

Mas inverteix la primera part de la seva conferència a descriure l’economia catalana com una mena de xauxa nord-europea. Escoltant el president de la Generalitat t’agafen ganes de donar gràcies a Déu per haver nascut en una societat tan rica i plena. La segona part és una lliçó dedicada al PP, remarcant els errors que l’han portat a la desfeta electoral. “Ara s’han de llepar les ferides, que són autolesions”, diu Mas. Precisament, mitja hora abans sento Enric Millo admetent a Anna Balletbò: “M’estic llepant les ferides pels regidors perduts”. El president de la Generalitat expressa això de les ferides sense sentir-se al·ludit, al contrari, destaca que són la força més votada a Catalunya. El PP podria dir el mateix per a Espanya. Quan una pregunta des del públic li demana per la derrota de Trias, Mas assegura que ha passat com a Madrid, que és un dany col·lateral dels nous temps polítics. Una altra pregunta ve “d’un votant tradicional de CiU, catalanista moderat”, que vol saber per què l’ha de votar ara que ens condueix a la independència. Mas li respon com aquell polític de la portada d’Hermano Lobo que cridava “O nosaltres o el caos”. Fa temps que Convergència va sacrificar el votant catalanista moderat però Mas sembla que no ho sap, o no ho vol saber, malgrat que des que va començar el procés no ha fet més que perdre suport electoral.

El president de la Generalitat acaba el discurs amb una cita de Winston Churchill sobre la iniciativa que han d’assumir els líders. Mas assegura que ell ha fet com Churchill, i recomana a Rajoy que també ho faci. Churchill com a cirereta d’un patriota amb una vida èpica, trepidant i poca autocrítica.