La corona de Messi

Els periodistes no parem de fer números, sobretot abans i després de cada partit, i més quan arriben les finals, com ara, que ens esperen la de la Copa aquest dissabte al Camp Nou i el dia 6 de juny la de la Champions a Berlín. Les xifres serveixen sovint per certificar o desmentir determinades tesis que es venen de manera gratuïta, com si fos propaganda, avalades pels clubs més poderosos, tant se val si és el Barça o el Madrid.

Hi ha un cas, de totes maneres, que provoca molta controvèrsia cada vegada que surt a escena: la comparació Cristiano Ronaldo-Messi. Els premis individuals avalen la trajectòria de l’un i de l’altre, sobretot si tenim en compte que l’argentí ha guanyat quatre vegades la Pilota d’Or per tres el portuguès, protagonista a la darrera gala de la FIFA quan va desafiar el món amb aquell crit que va despertar el 10 del Barça.

La recuperació de Messi després d’un any llarg extraviat, mig lesionat i mig absent ha estat la millor notícia de la temporada per al Barça. No s’ha rendit i ha respost al repte de Cristiano amb la mateixa perseverança amb què el madridista va contestar anteriorment al davanter del Barça. La genètica de tots dos és molt competitiva, i del seu desafiament constant en gaudeix el futbol de tot el món, especialment a la Lliga.

Ara bé, si la referència són els títols aconseguits pels seus equips respectius, aleshores queda palès que Messi és molt més rendible esportivament que no pas Cristiano. Aquesta setmana els comptes els feia Marcos López a El Periódico. La seva conclusió era definitiva: el 10 blaugrana ha guanyat gairebé tantes lligues (7) com totes les figures del Madrid des del 2001: Figo i Ronaldo en tenen dues per una Zidane, Beckham, Kaká i Cristiano.

Amb 27 anys, Messi té encara dues finals per davant, mentre que la temporada ja s’ha acabat per a Cristiano, que n’ha fet 30 i s’ha quedat sense un entrenador que el sabia portar prou bé com era Ancelotti. Hi ha en qualsevol cas un detall rellevant per entendre més bé el duel entre el 7 i el 10. Cristiano funciona sobretot per oposició o com a rival golejador de Messi. No passa al mateix amb l’argentí, que té vida per si sol i com a número u.

Mai no he sentit dir que Cristiano competeixi amb Pelé, Di Stéfano, Maradona o Cruyff, i en canvi són molts els que ja consideren Messi el millor jugador de la història del futbol, per bé que sempre ha estat vinculat al Barça, com Pelé va fer amb el Santos, res a veure amb el portuguès, que ja va triomfar al Manchester United. Messi s’ha reinventat a temps, altre cop com a extrem o com a centrecampista, decisiu per explicar l’èxit del Barça.

Messi s’ha reinventat a temps, altre cop com a extrem o com a centrecampista

Messi va quedar retratat després del partit d’Anoeta. Li va saber greu tant no jugar com perdre el partit, fart com n’estava de derrotes; si va decidir quedar-se al Camp Nou després de molts dubtes va ser també perquè la directiva li va prometre que faria un equip vencedor, decidit a recuperar l’hegemonia a l’Estat espanyol i, si era possible, a Europa. Quedarà per més endavant la seva obsessió per triomfar també a la selecció de l’Argentina.

Aquella imatge a l’estadi de Maracanã, quan Messi mira la Copa del Món amb la cara de delit d’un nen davant d’un caramel, conscient que és tan llaminer com inabastable, va delatar la seva il·lusió i ambició per ser campió, també amb el seu país, on no sempre ha estat comprès, tal vegada perquè no ha tingut mai una afició pròpia, ni tan sols al Newell’s. Messi ha recuperat la gana de la mateixa manera que no l’ha acabada Cristiano.

A Messi l’ha ajudat molt entendre’s amb Neymar i Luis Suárez. Ha estat un pas més en la seva carrera, perquè ara es parla menys de la messidependència, tot i ser certa, per elogiar més la davantera actual i comparar-la amb les més històriques del Barça. Hi ha la sensació que el 10 fa més equip que mai, que pot funcionar acompanyat o tot sol, millorat en el pla individual i el col·lectiu, tota una sort per a l’equip que entrena Luis Enrique.

El problema greu que ocupa els que manen és la possible xiulada al Rei

El repte immediat és la Copa. La final promet emocions fortes, més que res perquè el Barça actuarà de visitant al seu estadi i, segurament, per primera vegada a la història hi haurà més aficionats de l’equip rival que del mateix club amfitrió al Camp Nou. Hi haurà molts bascos amb i sense entrada a Barcelona. A les autoritats, de totes maneres, no els preocupa gaire la seguretat, atès que les dues aficions acostumen a portar-se bé.

El problema més greu que ocupa els que manen és la possible xiulada al Rei. Anuncien que hi haurà fortes sancions si és necessari, i demanen la complicitat dels clubs per evitar crits a l’estadi del Barça. No és cap novetat, ja s’ha repetit a les dues últimes finals entre el Barça i l’Athletic. Els directius i els polítics no hi troben solució, perquè els aficionats són sobirans i els seus herois són els futbolistes, jugadors com ara Messi.

Messi no competirà contra Cristiano ni dissabte ni el dia 6. La seva obsessió és guanyar el triplet per reconquerir la corona de millor jugador del món amb la samarreta del Barça. Els periodistes esportius no sabem la sort que tenim de poder anar comptant cada dia els trofeus del 10. No donem l’abast perquè es fa els gols a sobre, com si res, i molts fins i tot semblen repetits, una benedicció per als afortunats cronistes de Barcelona.