“Sabia que patia assetjament, ho vaig denunciar, però la meva filla és morta”

Vanesa treballa de nit netejant i acaba el torn a les sis. Cada matí, en arribar a casa, espera una estona abans de ficar-se al llit per veure com es lleven els seus dos fills.

Ho va fer cada matí menys el de divendres passat. “Aquell dia em vaig dormir, aquell dia em vaig dormir”, diu plorant la dona, asseguda amb el seu marit. La seva filla Arancha, de 16 anys, es va suïcidar amb prou feines una hora després. La família havia denunciat el 29 d'abril a la comissaria un cas d'assetjament escolar al centre en què l'adolescent feia 3r d’ESO, l'institut Ciudad de Jaén, al sud de Madrid.

El centre els va avisar de l'assetjament, la noia no els havia explicat mai res. I ells van presentar la denúncia a la comissaria, com fixa el protocol. Un altre adolescent, company de la noia a les classes de reforç de la tarda –l’Arancha tenia un retard maduratiu–, estava sota vigilància a l'institut. Els pares d'ella es pensaven que tot estava ja controlat. Segons les primeres dades de la investigació, la noia es va tirar per les escales del seu bloc.

El dia abans de la seva mort, segons el relat de la Vanesa i en Mohammed (el pare de l’Arancha), la noia estava tranquil·la. A l'institut asseguren que aquell dia una altra companya li va tirar aigua a l'hora de l’esbarjo i que a la tarda va parlar amb el seu presumpte assetjador en sortir del centre. Als pares no els va dir res. L’Arancha es va ficar al llit a les deu del vespre i es va despertar a les set del matí. Com sempre. Un quart d'hora després, va avisar el seu germà, van prendre un vas de llet amb Cola Cao, va preparar la seva motxilla, va fer els dos llits. Anava amb el xandall perquè aquell dia tenia gimnàstica. “Adéu, pare”. “Adéu, filla meva”. Va sortir per la porta. Segons la policia, havia enviat a les amigues un missatge de mòbil: “Estic cansada de viure”.

“Vaig sentir un cop al portal. Més o menys a les 8.05 va cridar una veïna: “Baixa, baixa!”. Vaig veure la meva filla, la motxilla s'havia quedat a la primera planta”, explica en Mohammed. L'ambulància es va endur la menor. “Vaig pujar a casa, vaig despertar la meva dona. El nen estava plorant a dalt”, prossegueix l'home.

“Vane, la nena, la nena!”, li va dir. Ella va pensar que l'havia atropellada un cotxe. Es va posar la jaqueta del xandall damunt del pijama. Se’n van anar a l'Hospital Doce de Octubre. Continua la mare: “Va sortir en una llitera i me la van ficar a la UVI. No em deixaven entrar. Els metges em van donar la notícia d'una manera molt bruta. Em van dir que va ser una parada cardíaca i que no va resistir”.

Des d'aquell matí, Vanesa no ha pogut tornar a trepitjar casa seva. Està atrinxerada a la de l'àvia, la Magdalena. Han retirat les fotografies de l’Arancha de la sala d’estar i amb prou feines encenen el televisor. Als voltants de la casa seva hi ha televisions gravant les escales per on va caure la noia. Els truquen al porter automàtic. “Van venir fins i tot el tanatori, haurien de tenir respecte”, es lamenta Vanesa. No ha parlat ni amb l'institut ni amb les amigues de la seva filla. Accedeix a una entrevista amb EL PAÍS amb dues condicions: es nega a referir-se al noi que presumptament va assetjar la seva filla i que abans era el seu amic. Li han recomanat de no fer-ho. Dóna permís perquè es posi el nom de l’Arancha, però la segona condició és que no se’n reprodueixi la foto.

“No em va explicar res”

A l'adolescent li encantava la música, escoltava reggaeton. Anava a tot arreu amb els cascos posats i el mòbil. Començava a anar a les discoteques amb les amigues. “Parlava amb ella de moltes coses però de l'assetjament no me n'havia explicat res”, diu la seva mare. Aquella mateixa setmana s'havia provat el vestit vermell de tirants que pensava portar al casament del seu oncle, que es casa d’aquí dos mesos. Es va fer una foto somrient amb el vestit, la mitja cabellera i les ulleres. “Estava molt contenta, s'anava a fer un recollit, a posar-se molt guapa. I mira de quina manera més horrible...”.

L'institut va alertar els pares de l'assetjament el 27 d'abril. Van convocar la Vanesa a una reunió amb l'orientadora, la cap d'estudis i la noia. Li van recomanar que denunciés. Van anar a la comissaria el dia 29 i en la denúncia van recollir aquest missatge del noi: “M’has de donar 50 euros o et pegaré amb les meves cosines”. En l'ampliació del 18 de maig s'al·ludeix a altres assetjadors. “Jo me’n vaig assabentar aquell dia a la comissaria”, assegura la Vanesa, que explica que la seva filla li va dir que tot havia parat. “Arancha, t'han tornat a molestar?” “No, mare”.

“Sabia que patia assetjament, el vaig denunciar, però la meva filla ara és morta”. La noia era una persona responsable que no es ficava amb ningú. Era la gran dels seus cosins i es cuidava de tots. Diu l'àvia que de gran volia treballar en un jardí d'infància. Feia 17 anys al setembre. El seu germà, d'11, està a l’escola mentre es produeix l'entrevista. Té la mare molt preocupada: “No veig que plori, està molt sencer”. La Vanesa està de baixa des de divendres. En Mohammed fa temps que està a l’atur.

L’Arancha tenia una petita discapacitat motriu i un retard maduratiu que se li notava en parlar. “En conversar amb ella veies que era més infantil”, explica la seva mare. Havia repetit 3r d’ESO. “Hi posava tot el seu esforç, se’n sortia com podia”, relata plorant. Dilluns tenia una cita amb el centre per parlar del futur de la filla. “Has d'anar a l'institut perquè t'expliquin què faré l'any que ve”, li va demanar l’Arancha. Divendres va caure per les escales mentre la Vanesa dormia.