La banda del Primavera Sound

Aquella primera oficina de fa 15 anys era un soterrani del barceloní carrer del Perill, 13, on Pablo Soler, Gaby Ruiz i Alberto Guijarro es van trobar durant diversos dies per veure com podien portar a Barcelona aquelles bandes que els agradaven, però que mai es deixaven caure pels festivals espanyols. “Volíem fer un festival a la nostra mida”, reconeix Guijarro, responsable de les relacions institucionals del Primavera Sound. “Parlem de les bandes nord-americanes que eren més difícils que vinguessin aquí. La majoria de tots els reclams llavors eren de públic anglès. I nosaltres, almenys, ens avorríem moltíssim”, assenyala Ruiz, director de contractació artística del Primavera. Els tres van fundar el Primavera Sound, el festival musical més internacional d’Espanya en l'actualitat, que, com apunta Ruiz, va començar “amb tres motivats de la música sense diners per fer-lo”.

Les coses han canviat molt des de les reunions en aquell soterrani. Reconegut per l’Observatori de Cultura com l'esdeveniment musical més important d’Espanya, el Primavera Sound va néixer al Poble Espanyol el 2001 com un festival d'una sola nit, amb artistes desconeguts per a la majoria com Armand Van Helden, Carl Craig, Le Hammond Inferno i Bent, però ara se situa, per assistència de públic, volum de negoci i prestigi entre els deu certàmens més importants del món, al nivell d'altres festivals il·lustres com el Glastonbury del Regne Unit, el Coachella, Lollapalooza o Bonnaroo dels Estats Units o el Sziget d’Hongria. Segons un estudi de la consultoria Dentsu Aegis, el festival, que l'any passat va programar més de 300 concerts en una setmana, va produir en la seva última edició 65 milions d'euros –40 milions van venir de la despesa directa dels assistents– i va rebre un total de 191.800 visites, xifra que, segons l'organització, s'espera superar aquests dies, en què tocaran The Black Keys, The Strokes, Damien Rice, Antony and The Johnsons i Patti Smith, entre molts d’altres.

Els tres fundadors. més l'altre soci del Primavera Sound, Alfonso Lanza, responsable de comunicació i patrocinadors, que es va incorporar més tard a la direcció, reben EL PAÍS a les oficines del parc del Fòrum, on es van traslladar davant el creixement d'assistents el 2005. El festival, que també té una edició internacional que se celebra a Porto, és ara un gegant organitzatiu en plena ciutat de Barcelona format per deu escenaris, que de punta a punta poden arribar a estar separats per dos quilòmetres. “Ens deien que un festival sense càmping mai funcionaria, però nosaltres odiàvem el càmping”, explica Ruiz rient.

El Primavera Sound va sorgir arran de converses a la barcelonina Sala Apolo, on Guijarro, que era programador de música electrònica al festival Doctor Music, i Ruiz, que treballava per al Festival de Benicàssim (FIB), coincidien moltes nits. D'alguna manera, allà es va forjar la idea de convertir en festival estable una programació que ja se celebrava en diverses sales de la ciutat, com el mateix Apolo o el Nitsa. “No volíem fer una cosa de muntanya com el Doctor Music ni de platja com el Benicàssim”, apunta Ruiz, que assegura que van acabar consolidant-se com una tercera via diferent, que va acabar per funcionar fins al punt de desbancar el FIB com a primer referent a Espanya. Sense un model definit, encara que conèixer Barry Hogan de la promotora britànica All Tomorrow’s Parties els va permetre absorbir idees, el Primavera va ser pioner a convertir-se en un festival urbà amb la complicitat de la ciutat. I, amb el canvi de segle, es va veure beneficiat amb l’auge important del turisme de baix cost,tot i que la despesa per persona en el festival ronda voreja els 700 euros. “Ens vam adonar que si volíem créixer havíem d'utilitzar més escenaris, tot i que fossin més petits, però havien de ser atractius perquè la gent venia al nostre festival per l'experiència de la música”, assenyala Soler.

Rock, pop o electrònica conviuen al Primavera, però tot sota una marca pròpia, la que ha creat el festival amb la música independent, o indie, en sintonia amb revistes especialitzades amb presència a Barcelona com Rockdelux,que patrocina un dels escenaris, i Pitchfork, el gran far anglosaxó de la músicaindieactual. “Ens sentim molt orgullosos de les nostres apostes aquests anys que ens han fet créixer: Animal Collective, Arcade Fire, Fran Ferdinand, The XX o The White Stripes”, afirma Ruiz, que reconeix que encara no han pagat el britànic Julian Cope, que va tocar l'any passat: “Va venir sol. Es va presentar en el festival només amb una motxilla. Va tocar i quan va acabar, va saltar la tanca i va sortir corrents muntanya amunt i no n’hem tornat a saber res més”. Un mal menor comparat amb el xoc entre The White Stripes i Smashing Pumpkins. “Jack White –líder de White Stripes– i Billy Corgan –líder de Smashing Pumpkins– s'odien a mort. Els dos volien ser els caps de cartell el mateix dia que tocaven i si no cancel·laven l’actuació. Va caldre enganyar-los, dir als dos que el seu escenari era el principal i canviar tots el fulls interns que passàvem fent veure que era així”.