Una ciutat més justa

He de reconèixer que vaig arribar a la meva taula electoral, diumenge passat, amb els ànims per terra. No vaig ser presa de cap dubte ideològic. Ni d'una sobtada disminució del meu entusiasme cívic, que era el que observava que es gastava al meu voltant. Simplement es tractava del fet que no havia aconseguit treure'm de sobre la terrible impressió que m'havia deixat un programa televisiu, dies abans de les eleccions, en què sortia, més radiant que mai, l'encara avui alcaldessa de la ciutat de València, Rita Barberá. Vaig veure encarnada en la seva persona tot l'autoritarisme planer i la grolleria. I, sobretot, vaig veure la corrupció.

Aquesta visió de la corrupció no seria gens greu si no fos perquè  també hi vaig veure la impunitat. Per completar la imatge sinistra, se'm va imposar una sensació com d'impotència. I la que aquesta alcaldessa no seria mai desallotjada de la seva poltrona. Que la ciutadania d'aquella capital donava per bona la nefasta situació, no fos resignadament que en vingués una altra de pitjor i més perenne.

Si cito el cas de Valencia és perquè em sembla que és el paradigma de la corrupció per antonomàsia. El lloc on, com en la Rússia contemporània, per citar un exemple no gaire llunyà, poden conviure la llei escrita i la no escrita. La que un xoricet de pacotilla no es pot saltar sota pena de ser fitxat per sempre i la que un alt executiu de la gran banca de connivència amb algun polític d'upa es pot saltar com més alta sigui l'import de la seva malifeta. Per fi, diumenge a la nit vaig començar a veure la llum al final del túnel de la corrupció més rampant que s'hagi pogut imaginar en un territori, no només la que pogués imaginar un jutge sinó fins i tot un corrupte. Diumenge a la nit es va començar a albirar l'imperi de la justícia. La que imposa la ciutadania amb els seus vots. A València es va fer justícia.

Ada Colau ha guanyat unes eleccions gairebé impossibles des de l'activisme de carrer per sobre de la mala fe i la supèrbia dels seus adversaris

En virtut d'aquesta justícia electoral, el PP perdrà tot el que perdrà. Alcaldies rellevants i autonomies. I, sobretot, deixant al davant unes expectatives negres per renovar el Govern d'Espanya. Es podria imaginar, per tant, una reconsideració de tota la seva política. L'econòmica, la social, l'educativa i la que fa referència a l'estructura de l'Estat. Però si s'ha de jutjar per com dirigeix el seu partit el senyor Rajoy, com el deixa a mercè de Déu que s'estavelli sol davant la multitud d'obstacles que se li presenten, i ell quedant-se tan tranquil sense moure ni un dit, temo molt que tot seguirà igual fins a les generals del novembre. Aleshores, unes setmanes abans, es tornarà a récorrer a la por, a les manipulades dades macroeconòmiques (la macroeconomia, que va inventar Keynes, no és dolenta) i a una miqueta més d'unitat d'Espanya i sacralització de la Constitució. I vindrà un altre desastre pitjor. Això ho hauria de saber el senyor Rajoy, perquè crec que alguns dirigents del PP s'ho veuen venir. Però ell ho veu?

Ada Colau ha guanyat unes eleccions gairebé impossibles des de l'activisme de carrer. Les ha guanyat per sobre de la mala fe i la supèrbia dels seus adversaris més directes en el pla ideològic, PP i CiU. Ha aconseguit mantenir vius eixos essencials del progressisme polític com ara dreta/esquerra i desigualtat / una gestió millor i més justa dels recursos públics i posposant, fins a temps més propicis, que Barcelona sigui capital d'un Estat. Però l'alcaldessa virtual de Barcelona s'haurà d'enfrontar a diversos problemes. Haurà de saber pactar acords justos en el si de la seva coalició i, sobretot, amb l'oposició. S'haurà d'armar de valor i decisió per superar l'hostilitat que el Partit Popular, la presidenta del qual encara no li ha trucat per felicitar-la pel triomf i Ciutadans l'hi mostrarà en tots els fronts en què ho pugui fer. Trias ha estat un digne perdedor, un senyor de Barcelona, però no per això deixarà de batallar contra el model de ciutat justa que postula Ada Colau.

Dono per suposada la capacitat d'Ada Colau per gestionar la ciutat. Una ciutat és un tema molt complex. I moltes vegades amb diversos jeroglífics sociològics difícils de desxifrar, com el que, entre molts altres, es planteja actualment a Nova York: la pobresa augmenta, els delictes disminueixen i la població reclusa es duplica (La brecha, Matt Taibbi, Capitán Swing, 2015).

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari