Antony and The Johnsons, la fragilitat messiànica

Queda poc ara d'aquell noi tímid que cantava amb Lou Reed en la gira de The Raven, que va col·laborar després en el directe d’Animal Serenade. Tampoc del personatge que obria tímidament per Coco Rosie. Era la primera vegada que venia pel seu compte a Barcelona i la seva actuació va passar desapercebuda, amb prou feines va haver-hi dues peticions per entrevistar-lo. Era l'avantsala de l'edició d'I Am a Bird Now. Al cap de sis mesos, tot havia canviat.

Desbordat per l'excés d'atenció, en la seva visita promocional no pot atendre tots els mitjans que volen parlar-hi, muta en esclau de la seva pròpia abundància. D'anònim a subjecte públic de la nit al dia. Part de la culpa del seu ascens meteòric i l'èxit imparable la té Isabel Coixet, en aquella història escruixidora a la plataforma petrolífera de La vida secreta de les paraules es cola Hope there’s someone. Es tracta de la cançó perfecta per mostrar com és de necessari l'afecte i la bondat en situacions límit, com la que viuen Sarah Polley i Tim Robbins. En la primera estrofa deixa una pista sobre les seves intencions: “Espero que hi hagi algú que cuidi de mi quan mori, quan me’n vagi/ Espero que hi hagi algú que mantingui el meu cor lliure, algú bo per agafar-me quan estigui cansat”. Aquell anhel, comú a la resta dels mortals, també preocupa algú xe qui s'insinua que està per sobre del bé i del mal, que canta com els àngels, tan fràgil com les ales d'una papallona, tan pur com la neu.

Antony Hegarty va néixer a Londres, i després d'una estada pont a San Francisco, va desenvolupar les seves inquietuds, va culminar els seus somnis i va banalitzar les seves pors a Nova York. Ambicionava transvestir-se i recórrer els cabarets més decadents de la ciutat, sobreviure a un món sòrdid, cruel i alhora desagraït com el de la nit. La seva idea, segons les seves paraules, era sentir-se com Isabella Rosellini a Blue Velvet. D'altra banda, també tocava en festivals de jazz, en museus. Té aquesta doble cara, disposa amb saviesa i bona mà de diverses facetes, surt en revistes d'alta moda i protagonitza portades en publicacions de caràcter gòtic. Fins que arriba David Tibet de Current 93, que desperta el seu follet. No obstant això, amb qui té l'instint de protecció que manegen ànimes sensibles com la seva és amb Boy George. Aquest és el seu model, el que persegueix Antony. En canvi, amb Rufus Wainwright comparteix generació i fília extravagant.

Mentre modela la seva messiànica figura, té un paper com a convicte androgin a Animal Factory, dirigida amb Steve Buscemi; amb George Atlas tramava l'experiment audiovisual Turning (que va veure la llum vuit anys més tard, altre cop a cavall d'aquella obsessió perpetua per éssers amb dubtes sobre la seva identitat sexual), i en certa manera, no imaginava que acabaria aglutinant el reconeixement massiu que se li va escapar a Jimmy Scott (i en certa manera a Nina Simone, amb qui li uneixen llaços transversals, si bé també cohabita amb el melodrama de Billie Holiday, a qui defensa com la primera punk de la història).

Després d'I Am A Bird Now, amb aquella preciosa portada amb Candy Darling, la musa transvestida d’Andy Warhol, seqüencia l'eventualitat dels seus discos d'estudi amb experiències d’acords amb aquells vessants de la cultura que ell domina, ja sigui poesia, fotografia o pintura, a fil de la pluralitat que formula Patti Smith. I sí per transformar el seu repertori solemnement a Cut The World, cort pertanyent a l'obra teatral The Life and Death of Marina Abramovic, de Robert Wilson, aixecant polseguera per l'explicitat de les seves imatges, va comptar amb la Danish National Chamber Orchestra, en el seu concert al Primavera Sound afinarà amb l’OBC. Mentrestant, intentarà convèncer-nos de la idoneïtat de moure'ns cap a sistemes femenins de govern en el seu discurs Future Femenism. Perquè ningú no l’acusi de falta de compromís. Amb si mateix i envers els altres.