Què en farem, de la bomba atòmica?

El museu del Born es va omplir d'interventors i d'apoderats d'ERC, però això no va passar fins a les deu de la nit tocades. Arribaven excitats dels col·legis electorals amb la documentació en carpetes amb el logo del partit, les acreditacions encara penjant del coll i alguna xapa, alguna insígnia de complicitat amb les idees. El punt de trobada era el restaurant i, a mesura que s'hi presentaven amb el material, els entrepans, els plats de pernil del país i la cervesa 1714 anaven impregnant la jornada d'aquell sentit comú que té el menjar i d'olor de pa amb tomàquet. Era l'ambient com el que es dóna després de jugar un partit un dissabte al matí, o igual que el d'un grup d'amics que s'ajunten quan acaben de treballar. Una trobada entre gent que ja es coneix, ja que al marge dels qui havien participat directament en la jornada electoral, amb prou feines s'hi van presentar simpatitzants, veïns, és a dir, votants. Aquí es veu que ERC és un partit clàssic, o sigui antic, en què no atreu la curiositat, l'espontaneïtat del seu personal. Però aquestes coses només passen al principi. Són només les seus dels partits frescos les que de sobte s'abarroten de desconeguts que estan desitjant conèixer-se. Quan els teus ja et tenen molt vist i et donen el vot com les àvies d'abans donaven cinc duros (amb amor però sense embolics), és que la teva època s'està quedant enrere.

ERC és un partit clàssic, que com que ha manat poc se somia jove esperant la seva oportunitat històrica. Per exemple, en aquestes eleccions municipals han quedat la quarta força a l'Ajuntament de Barcelona i quan Alfred Bosch, el seu candidat a l'alcaldia, va sortir a parlar (envoltat a l'escenari per tots els seus), va dir que havien quedat els tercers ex aequo amb un altre partit (els altres són els de C's).

Alfred Bosch diu ex aequo amb tanta soltesa perquè és escriptor, i als escriptors se'ls premia, i també se'ls odia, molt ex aequo. Alfred Bosch és un escriptor d'assaig i de novel·les i un expert en Àfrica (va fer la seva tesi doctoral sobre Nelson Mandela) que té els ulls inflats, gairebé tancats, per la boxa de la lectura i sempre porta aquella jaqueta caiguda, penjant (com les cases de Conca), on els escriptors guarden les seves llibretes, els seus llibres de butxaca que acaben descosint-los les butxaques. El gran gest d'escriptor que ha tingut aquesta nit Alfred Bosch en la seva compareixença després de publicar-se els resultats electorals és que ha donat les gràcies a tothom (ja se sap, la pàgina d'agraïments), ha deixat anar una llarga i emotiva declaració de principis i s'ha oblidat de valorar els resultats. Ha estat després, després que ja s'hagués acomiadat, i els interventors i els apoderats ja sil·labegessin entusiasmats el crit d'“independència” com a recompensa a tanta feina feta, quan s'ha adonat que s'havia oblidat de dir el que havia vingut a dir, i ho ha solucionat com ha pogut, a corre-cuita. (Als escriptors no cal deixar-los sols amb les paraules, es fan un embolic, els agraden totes.)

Però el més profund d'aquesta fi de jornada electoral ha estat la conversa amb un taxista pakistanès, que mentre m'allunyava de la nostra semovent realitat política em conduïa a una altra de més extraordinària i infinita, que era la seva, i explicava que al seu país s'havien gastat molts diners per tenir la bomba atòmica, però que ara el Govern estava invertint enormes quantitats en cultura (escoles gratis, llibres gratis per a tothom...), i quan estiguessin més preparats la gent sabria què fer-ne, de la bomba atòmica.