Suècia guanya una Eurovisió sense friquismes

En el moment en què has d'explicar un acudit perd la seva gràcia. Tal vegada, per això, Eurovisió ahir al vespre va haver de tornar a explicar-se com a festival musical i va perdre bona part de la seva gràcia actual. Per primera vegada en molt de temps, el certamen, que va néixer el 1956 amb esperit melòman, es va desprendre del seu friquisme i els personatges estrafolaris i va ser com si a l'acudit li faltés el riure absurd, aquesta que ni et va ni et ve, però et surt sol.

Tot i que la gala va arrencar amb una Conchita Wurst, aquella dona barbuda de veu angelical que va guanyar l'última edició representant Àustria, volant sobre el públic com una superheroïna, tot es va desenvolupar sense la cafeïna d'altres anys. És cert que en aquest espectacle, més televisiu que musical, hi va haver molts focs artificials, il·lustrats per potents jocs de llums en cadascuna de les actuacions, però ni la millor pirotècnia multimèdia i d'alta definició que es recorda va poder donar prou sorna a aquest acudit musical en què s'ha convertit Eurovisió des que a Espanya ja sabem que som capaços de guanyar eurocopes i mundials de futbol. Perquè des que es va acabar la maledicció a l'esport rei podem guanyar qualsevol campionat menys Eurovisió.

Al festival de la cançó europea, encara que s'hi colin Israel, Azerbaidjan i fins i tot en aquesta edició Austràlia, hi ha un acudit, això sí, que no falla mai: el de l'anglès, el francès, l'alemany i l'espanyol, tot i que, per ser precisos amb el que va passar ahir, caldria dir el del suec, el rus, l'italià i l'espanyol. El suec Måns Zelmerlöw, que era el gran favorit de les cases d'apostes malgrat que pesa sobre ell l'ombra de plagi a David Guetta en el seu tema Heroes, va guanyar el concurs. Darrere seu hi van quedar la russa Polina Gagarina, vestida com una Marilyn Monroe dels Urals que gairebé es posa a plorar després de la seva interpretació, i els italians Il Volo, jugant a ser uns Il Divo adolescents amb el seu Grande amore. I com diu l'acudit, entre tanta música de bon rotllo, l'espanyol. En aquest cas la madrilenya Edurne, que el seu Amenecer no va tenir el reconeixement desitjat i va quedar en un trist lloc 21. No va servir de res la seva posada en escena atrevida amb el canvi de vestit i el ballarí Giuseppe di Bella en pla troià, amb el tors nu, aguantant la cantant rossa.

Tots van ser fidels representants de les cançons emfàtiques que ahir van dominar Eurovisió. I Espanya va fer un mal paper un cop més. Cançons pomposes, molt escumoses, amb accents sobrecarregats, carrinclones i explosives com pinytes infantils comprades en una botiga de tot a un euro. Si s'estirava la corda podien arribar a sortir coses que veritablement feien vergonya aliena, com l'israelià Nadav Guedj amb el seu pop indescriptible o la letona Aminata amb els seus crits vacus i estridents.

Sense el carnestoltes d'altres anys, faltant les xanques, les perruques, les disfresses, les poca-soltades i els chikilicuatres, tot quedava reduït a la música i, llavors, Eurovisió havia d'explicar-se com a festival. Almenys, en defensa seva, es van perdre pel camí de les votacions cançons interessants i emotives com la de la parella d'Estònia formada per Elina Born i Stig Rästa o la de l'australià Guy Sebastian, que amb la seva veu aguda i R&B entusiasta semblava estar a mig camí entre Pharrell Williams i Bruno Mars. Eren les que més gràcia artística tenien dins d'Eurovisió, el festival al qual Espanya hi va acudir un any més amb moltes expectatives, però que acabem sent com l'Espanya de futbol d'abans de l'arribada de Xavi, que ahir es va acomiadar de la seva afició. Un acudit sense èxit.