El ‘run run’ a la babalà

D'aquí a poques hores, la campanya electoral per a les municipals s'haurà oblidat per complet i l'embolic de les inevitables aliances per governar Barcelona absorbirà tota l'atenció dels ciutadans i dels mitjans de comunicació. Fins a tal punt serà així que amb tota probabilitat es considerarà d'aixafaguitarres recordar els episodis que haurien destruït expectatives desmesurades, o de malastruc, acarnissar-se amb el fiasco dels qui des del principi no les tenien totes. Però com que escric aquestes línies en una espècie de terra de ningú, en aquells artificiosos llimbs temporals denominats “jornada de reflexió”, se'm permetrà alguna consideració sobre el que han estat aquestes dues últimes setmanes, el temps que ha passat des que vaig treure el nas per última vegada en aquesta secció.

El primer que cal dir és que les campanyes han deixat de ser —si és que de fet alguna vegada ho van ser— el mitjà a través del qual es feien arribar al ciutadà determinats missatges per, en lloc d'això, convertir-se en el missatge mateix. Les campanyes constitueixen actualment la notícia com a tal. Una premissa així comporta el corol·lari que la batalla que s'hi lliura és per aconseguir que aquesta notícia interessi el ciutadà. D'aquí la cursa que des del primer moment es va obrir a Barcelona per captar la seva atenció, per a alguns a qualsevol preu.

Les inicials escaramusses per l'anunci més presumptament enginyós o innovador van donar la mesura de les armes amb les quals els diferents candidats estaven disposats a batallar. Ada Colau, amb acreditats problemes per mantenir a ratlla l’ego (l’obstinació paulina que va mostrar perquè les paperetes mostressin el seu rostre en comptes del logo de la coalició que lidera eliminava qualsevol dubte sobre aquest tema), es va emportar la palma amb el vídeo no sabria dir si rumber o raper que parafraseja el títol d'aquest article, seguit a escassa distància de la paròdia, suposadament divertida, als seus més directes rivals electorals per part d'Alfred Bosch (suggerida pel número dos de la seva llista?). Els espots de Jaume Collboni, en fi, encara que sens dubte més dignes que els dos anteriors, també participaven d'idèntica tirada a buscar costés el que costés una imatge d'impacte.

Assumir aquesta mena de lògica porta implícita una segona conseqüència, i és que la competència darwiniana entre missatges dóna lloc a l'extremada volatilitat d'aquests. En efecte, quan el ciutadà corrent encara està comentant l'estupor, la gràcia o el rebuig (tant és a aquest efecte el tipus de reacció) que li han produït les imatges d'un candidat o candidata en una situació del tot inversemblant, immediatament el comitè de campanya de qualsevol dels rivals reclama la seva atenció amb altres imatges, si pot ser encara més cridaneres, que fa que s'oblidin les primeres. Això significa, en definitiva i des d'un punt de vista pràctic, que el més recomanable en campanya és, si no hi ha més remei que cometre errors, més val fer-ho al principi, confiant que el remolí posterior dels missatges propis i aliens aconsegueixi minimitzar-ne l'impacte negatiu.

En aquest sentit, probablement obtindrà més bon resultat qui, un cop passades aquestes dues setmanes, s'hagi equivocat menys en el terreny de la comunicació (terreny en el qual Xavier Trias, vel·leïtats mongívoles al marge, ha optat pel perfil baix). En el fons és una previsió pessimista perquè acaba per concedir-li la màxima importància a allò que hauria de constituir una mera dimensió instrumental. Però els debats, sobre el paper un element clau perquè el ciutadà pugui fer-se una idea total i completa de les diferents propostes, no han servit, per culpa d'uns formats a mig camí entre la rigidesa i el caos, per complir amb la funció que calia esperar-ne. La conseqüència última de tot això és que el fet de conèixer millor o pitjor la ciutat, variable que en una situació política ideal hauria de ser la més important, sembla que no resultarà la determinant (si ho fos, Alberto Fernández Díaz i l'esmentat Collboni es disputarien la primera plaça).

Però no carreguem massa les tintes sobre la part més rebutjable del procés electoral. També hi ha alguna cosa per celebrar. La bona notícia és que la campanya ja s'ha acabat. Potser ara, una vegada executada la fase més banal de l'espectacle, començarà per fi, d'una maleïda vegada, l'hora de la política.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB.