Monges juramentades

Dues monges han revolucionat la cristiandat i les costures conventuals. Es tracta de les mediàtiques i polítiques Lucía Caram i Teresa Forcades. Totes dues pertanyen a ordres monàstics i la seva activitat ha transcendit extramurs eclesials. Totes dues encarnen una virtut innegable: són pioneres. Mai abans una dona de vida consagrada s'havia atrevit a fer aquest pas. Caram –que apareix en les més diverses tertúlies de cadenes privades espanyoles– s'ha involucrat en la campanya electoral. Ha desqualificat Ada Colau, ha patrocinat Xavier Trias com a alcalde de Barcelona i s'ha confessat enamorada d'Artur Mas. Forcades, per la seva banda, és còmplice política i companya de míting d'Ada Colau. Ara es planteja l'exclaustració si qualla la candidatura de l'esquerra alternativa a la presidència de la Generalitat, que es prepara a encapçalar.

Tanta monja mobilitzada ha sacsejat els fonaments de la seva organització: l'Església catòlica. Però no només això. Acostumats a veure bisbes catòlics (només hi ha homes) promovent al costat del PP manifestacions contra el matrimoni homosexual, resulta demolidor per a esperits sensibles que dues monges de clausura enarborin justament altres banderes, divergents, amb l'objectiu comú del sobiranisme i la crítica al Govern de Mariano Rajoy. El Vaticà ha rebut queixes per la ubiqüitat de què fan gala les religioses esmentades: una de l'ordre de sant Domènec, l'altra de la de sant Benet. L'ambaixada de la Santa Seu a Madrid ha rebut protestes de sectors conservadors oposats i les ha traslladat a Roma. Com en temps de La Sapinière de Pius X, ara continuen arribant a les nunciatures denúncies contra els que tenen vel·leïtats modernistes.

Una dona té a l'Església la llibertat de triar ser sacerdot o aspirar a bisbe?

La dona a l'Església catòlica és un personatge de segona. Es podrà argüir que les dues religioses són de clausura. Però sembla que a Roma preocupen més les acusacions rebudes per les seves opinions polítiques –el Vaticà és un Estat amb relacions diplomàtiques– que la seva vida conventual. En qualsevol cas, una dona té a l'Església la llibertat de triar ser sacerdot o aspirar a bisbe? Com s'ha de tolerar el protagonisme de dues monges?

Caram i Forcades són sòcies d'un club la junta directiva del qual les considera esperits purs subalterns. A Catalunya i en l'Espanya recent hem viscut amb una excepcionalitat normal l'existència de jesuïtes amb el carnet del Partit Comunista com José María de Llanos, que havia estat director d'exercicis espirituals de Franco fins que va trobar Déu entre els pobres del barri madrileny del Pozo del Tío Raimundo; sacerdots del PSUC, com Lluís Hernández –que va ser rector i alcalde de Santa Coloma de Gramenet–; capellans obrers, militants comunistes i membres de la Companyia de Jesús, com Juan N. García Nieto. Fins i tot un bisbe d'Unió Democràtica, com Joan Carrera, antifranquista, fundador de Convergència, que feia els discursos al llavors líder d'UDC Anton Cañellas. Carrera va deixar la militància i el carnet d'Unió per estètica, mentre encarregava la mitra de bisbe. Però ara es tracta de dues monges i això són figues d'un altre paner. Són dones, com aquelles religioses de clausura que al març van envoltar el Papa al presbiteri de la catedral de Nàpols per saludar-lo i donar-li dolços. En va ironitzar la presentadora televisiva de la RAI Luciana Littizzetto: “No s'entén si les monges de clausura estaven al voltant del Papa perquè no havien vist mai un pontífex o perquè no havien vist mai un home”. També el cardenal napolità Crescenzio Sepe les va renyar durant l'acte quan va ironitzar dirigint-se al públic per la megafonia catedralícia: “Encara sort que aquestes són de clausura. Imaginin-se les altres”. Les religioses van respondre en el seu compte oficial de Facebook: “Lamentem que la senyora Littizzetto hagi pensat que les monges de clausura reprimides estaven esperant el Papa per abraçar un home. Probablement per fer això hauríem triat un altre lloc o un altre home, si haguéssim volgut”. I és que si en la història de l'Església sempre hi va haver refractaris i juramentats –com a la Revolució francesa– ara els arriba el torn a elles, que en ple segle XXI també volen poder ser o refractàries o juramentades.