“Els gais a Irlanda ja no som monstres, sinó fills i veïns”

És l'intel·lectual que va rehabilitar el prestigi de James Joyce a Irlanda. Va ser el primer càrrec electe obertament gai del país, és senador independent des de 1987 i es va presentar a president el 2011. Però David Norris, de 71 anys, passarà a la història com l'home que va aconseguir la descriminalització de l'homosexualitat a Irlanda, després d'emprendre un llarg procés judicial que va acabar amb un pronunciament del Tribunal Europeu de Drets Humans el 1988. Cinc anys després l'homosexualitat era legal. Rep a casa seva a EL PAÍS dos dies abans del referèndum pel matrimoni gai. Ell, adverteix, no planeja casar-se. “Després de tants anys empenyent la barca, al final he oblidat pujar-hi”, lamenta. “Però seria molt bonic veure-la partir”.

Pregunta. Com se sent, després de tants anys de lluita, en veure partir aquella barca?

Resposta. És una trajectòria notable per a una vida passar de ser definit com un delinqüent per la teva sexualitat a poder, si guanya el sí en el referèndum, casar-te amb la persona que triïs. És meravellós que els ciutadans irlandesos votin que sigui un ciutadà com ells.

P. Què ha canviat a Irlanda en tots aquests anys?

R. Als anys 50 i 60 l'Església Catòlica tenia un fort comandament sobre la política. La legislació s'enviava a l'arquebisbe de Dublín perquè l'aprovés. Però hi ha hagut una cascada d'escàndols d'abusos sexuals a nens a l'Església, en els quals no només van ser els perpetradors, sinó que la jerarquia els va protegir deliberadament i en va facilitar els apetits violents. Un altre canvi és que a l'Irlanda en la qual jo vaig créixer hi havia una emissora de ràdio, cap televisió i gairebé cap diari estranger. Ara l'explosió dels mitjans ha derrocat els murs d'aïllament. Finalment, quan jo vaig saber que era gai em pensava que era l'únic. A causa del silenci, no hi havia models de conducta. El procés judicial en què jo vaig demandar l'Estat d'Irlanda al tribunal suprem i després a l'europeu, per canviar la llei penal per la qual els homes gais podien anar a la presó de 10 anys a perpetuïtat, en aquell procés va haver-hi testimonis internacionals de tot el món. I això va trencar el silenci. Ara ja no ens veuen com si fóssim monstres depredadors, sinó veïns, oncles, fills.

P. Quin pes té avui l'Església a Irlanda?

R. Hi ha capellans molt respectats. Però la gent ja no accepta la paraula de l'Església com si fos la llei. I això no va començar amb l'homosexualitat, sinó amb la contracepció. L'Església va dir que era pecat però la gent vivia les seves vides normals de casats. Aquesta va ser la primera gran ruptura.

P. Com era lluitar als anys setanta pels drets dels gais a Irlanda?

R. El que em va portar a actuar va ser un sentiment d'injustícia i indignació. Després del primer xoc de comprendre que era gai, em vaig adonar que hi havia una generació abans de mi, empresaris i professionals reeixits, que tenien els seus sopars privats, i que no feien res contra la injustícia. Però jo no vaig poder suportar la injustícia. I com va ser? Va ser absolutament meravellós!

P. Vostè va citar un lluitador per l'emancipació catòlica irlandesa del segle XIX, Daniel O’Connell, per parlar de la llibertat dels homosexuals.

R. Membres malvats de l'ascendència protestant privilegiada van dir llavors que, si donaven llibertat i dignitat als catòlics, disminuiria el seu propi sentiment de llibertat. És el mateix que diu la gent del no ara. Ell va respondre que la dignitat i la llibertat humanes no són finites. No són coses que, si les divideixes i les dónes a altres persones, tu te'n quedes menys. De fet, si les dónes a altra gent incrementes enormement el sentiment de dignitat i llibertat per a tothom. I jo crec que això és cert i aplicable a estendre als homosexuals el dret a contreure matrimoni.

P. Com valora aquesta campanya?

R. Ha enriquit la conversa entre els gais i les seves famílies i amics. La part del no parla dels drets dels nens, i la comissió del referèndum s'ha cansat de dir que això no té res a veure amb el que es vota. Ho fan per confondre la gent. I la gent confosa vota no.

P. Joyce va dir que la religió, la família i el nacionalisme eren les forces que oprimien la societat irlandesa.

R. Jo sóc una persona religiosa. Una de les poques que queden, suposo. La religió estreny, el nacionalisme estreny i les constriccions d'una família disfuncional, això era del que Joyce escapava. El Dublín de Joyce era una ciutat adormida, paralitzada. Però ara és molt viva i totes les grans preguntes estan sobre la taula, perquè les debatin els ciutadans. Som una societat més oberta i lliure que la de Joyce.

P. Com canviarà el país si guanya el sí?

R. Serà més lliure i obert. Els gais joves podran respirar més fàcilment. Els partidaris del no diuen que els drets dels homosexuals estan protegits per les provisions d'igualtat a la constitució. Però aquestes provisions ja hi eren quan vaig demandar l'Estat per eliminar la llei que ens criminalitzava. La justícia va decidir que no hi havia res de desigual a enviar els gais a la presó. Si guanya el sí els gais seran benvinguts a la societat irlandesa com a ciutadans complets i iguals.