Sense tancs, caces ni submarins

Els catalans hem estat tradicionalment bons soldats, ja fos com a almogàvers, fusellers del Royal Roussillon en les guerres francoíndies (ah, le marquis de Montcalm!), miquelets, voluntaris de Prim, aviadors de la Gloriosa, membres del Terç de Montserrat o integrants de la Divisió Leclerc. Però quan es tracta d’imaginar un exèrcit modern propi cal mirar de deixar de banda el romanticisme, encara que somiéssim amb una pila d’hússars, llancers, ulans i dragons, estendards, mamelucs, aiguaders nadius i cantineres guapes, i posar-nos pràctics. A veure, sent realistes: què ens faria realment falta en una suposada Catalunya independent per tenir un exèrcit apanyadet (i què ens podríem permetre)? Donant per fet que no tindríem un portaavions Lluís Companys, ni un cuirassat Tarradellas, ni una divisió blindada Timbaler, tot això molt car, pregunto amb què podríem tirar (!) a l’historiador Xavier Hernández, catedràtic de Didàctica de la Història a la Universitat de Barcelona i especialista en temes militars.

“Hi ha diverses idees, algunes molt extravagants. L’indicador bàsic, realista, és el PIB. Hauríem d’invertir un 0,2% del nostre en l’exèrcit. Espanya hi inverteix un 0,9%, que no és molt, i contràriament al que es creu, té un exèrcit modern i raonable en el qual, si no saps anglès, no arribes a coronel”. El 0,2% no sembla que hagi de donar per a molt. “Bé, qualsevol opció aquí hauria de ser progressiva, començar amb poc. Els reptes serien defensar un litoral molt ampli, part del baix ventre d’Europa, i afrontar l’amenaça del Califat, que sembla imparable”. Concretant. “Bé, un exèrcit molt limitat, polivalent i mòbil, molt tecnificat i professional. Compto que estaríem dins l’OTAN, eh, que ens cobriria molt. Seria molt important seleccionar una oficialitat competent i molt preparada”. Sí, i d’on la traiem?, no s’improvisa un Sandhurst. “Es podrien reconvertir els de l’exèrcit espanyol que es vulguin quedar, però avui dia és una força molt escassa, el batalló Arapiles i poca cosa més. La majoria dels oficials haurien de ser nous, i caldria preparar-los, a França seria una bona opció, o a Espanya o Alemanya o Israel si es volen altres models”. Hernández recalca que l’exèrcit català, per descomptat, no hauria d’estar “fent el dropo a les casernes” sinó realitzant tasques de seguretat en un concepte molt ampli: manteniment de carreteres, lluita contra incendis, desplegament en catàstrofes... L’exèrcit espanyol és molt exemplar en aquest sentit”.

Parlem d’unitats i efectius. “Com a mínim? Un Estat Major, amb companyies d’intel·ligència, comunicacions, plana major, i una altra de guàrdia republicana, per retre honors, amb ministrils, petita banda de música. Jo afegiria una altra companyia de R + D, i una acadèmia d’oficials. Tot aquest primer conjunt, uns 500 homes. Després, per descomptat, un regiment d’infanteria, 500 més, amb la seva pròpia companyia de plana major, una altra d’operacions especials, dues de fusellers polivalents i una d’intendència. Els dotaríem de vehicles Iveco LMV Linx i d’alguns vehicles blindats de cadenes Pizarro, que carreguen set fusellers i un canó de 30 mil·límetres. Posem un altre regiment de Sanitat, amb hospital de campanya (500 efectius més), i un més d’Emergències, amb dues companyies de sapadors i dues més d’enginyers”.

Anem a la força aèria: com es pot no somiar amb els nostres propis asos de caça i Top Guns, ferotges dogfights en l’aire, maniobres audaces, loopings, immelmans, “bandits a les vuit!”? “Uh, no, caldria limitar-ho molt. Els caces són caríssims. Diguem uns Hèrcules per a transport, dos hidros antiincendis, quatre helicòpters lleugers Puma i algun Chinook de transport pesant”. Davant la meva cara de decepció, l’expert explica: “Mira, els caces són per a guerres convencionals, i nosaltres no entraríem en guerres d’aquest tipus amb els nostres veïns. Si l’OTAN ens exigeix aviació, caldria subarrendar-la o llogar-la a França o Espanya. D’entrada, ho sento, però no, els reactors són caríssims, no ens ho podríem permetre”.

Caldria recuperar el castell de Montjuïc per a l’exèrcit català?

La marina catalana no seria tampoc, ai, la Sisena Flota. “Posem tres guardacostes polivalents, 500 o 1.000 tones de desplaçament. Un basat a Palamós i els altres a Barcelona i Sant Carles de la Ràpita, un remolcador, un helicòpter de salvament...”. Ni destructors, ni bussos de l’armada. Submarins? “No, per a què?, a qui vols atacar? Posem si vols un batiscaf científic”.

Recapitulem. “A veure, tot això suma 3.000 efectius entre soldats i marineria. I els costos, mmm, a la baixa, uns cent milions d’euros anuals. Però sense comptar les inversions inicials de compres de material o de construcció dels vaixells. Aquesta seria una xifra prudent. Més seria forassenyat, i amb menys no es podria”.

Caldria recuperar el castell de Montjuïc per a l’exèrcit català? “No seria necessari, la gran base, nova, moderna, hauria d’estar al Vallès, des d’on les unitats es podrien desplegar ràpidament a qualsevol punt del territori. El que sí que es podria fer és aquarterar un destacament al castell sense que aquest perdés el seu paper patrimonial ni suposés un mal rotllo per a la ciutadania, que sovint l’ha vist amb sospita. A Escòcia, per exemple, en alguns castells s’han instal·lat unitats de Highlanders, que els donen color”.

Exèrcit de ciutadans com a Suïssa? “Ja no hi tenim tradició. Toca exèrcit professional, molt tecnificat, que domini la informàtica. El que sí que es pot crear és una Guàrdia Nacional com als EUA i reconduir-hi tot el moviment voluntari i els aficionats a la reconstrucció històrica, encara que sempre és molt perillós tenir població armada: hi ha molt friqui i caldria ser molt curosos amb el procés de selecció”.

I el glamur? On queda el glamur militar? “Em temo que els uniformes serien bastant estàndard europeu, tot i que podrien portar algun element nacional, no sé, alguna peça típica. Com s’ha fet amb la barretina-gorra dels mossos, que ha donat bon resultat. Es podria recordar que els colors tradicionals dels efectius catalans han estat el blau i el grana. En els noms de les unitats també es podria distingir un exèrcit català”. Els rangs serien els mateixos dels altres exèrcits moderns. Per allò més romàntic, Hernández diu que caldria limitar-lo a la guàrdia republicana, ja esmentada. Qui sap, aquí potser es podria recuperar la bonica tradició del Regiment d’Hússars de Catalunya (1809), amb dòlman i tot.