Els autèntics desafiaments

L'oferta socialista d'una targeta d'identitat local per als immigrants irregulars és una iniciativa que, en principi, es pot tenir en consideració. Crida l'atenció la tardança de l'anunci –a pocs dies de les eleccions municipals– i el fet que no es tracta d'una política general del PSOE. La direcció d'aquest partit el considera coherent amb la seva filosofia, però en rigor consisteix en una proposta per a Madrid formulada pel seu candidat a l'alcaldia de la capital, Antonio Miguel Carmona.

El problema de les iniciatives aïllades és que aporten una resposta molt curta per a un problema molt gran, que afecta el conjunt d'Espanya i tota la UE, confrontada en el veïnatge de zones geogràfiques que es troben molts graons econòmics per sota i castigades per les inestabilitats (l'est del continent, l'Orient Pròxim, bona part d'Àfrica) de gravetat incomparable amb les que sofreix la UE internament.

La iniciativa socialista per a Madrid s'ha conegut pocs dies després de la negativa de diversos Governs a acceptar el repartiment proposat per Brussel·les de refugiats i immigrants entre els membres de la Unió. El Govern socialista francès encapçala el rebuig, temorós de l'embranzida del discurs antiimmigració agitat per l'extrema dreta del seu país. El ministre espanyol d'Exteriors també s'hi oposa, amb l'argument que Brussel·les no ha tingut prou en compte l'elevada taxa d'atur en aquest país.

No pocs europeus –i no només les seves institucions– mantenen una actitud que oscil·la entre l'hostilitat i la tebiesa respecte als estrangers empobrits i els demanadors d'asil. Els intents d'esquivar els sense papers es tradueixen que els Governs dels Vint-i-vuit només han acordat organitzar i pagar una operació militar de rebuig d'immigrants irregulars, oficialment presentada com de lluita contra les màfies del tràfic de persones.

Si no volem saba nova, almenys hauríem de produir-la nosaltres mateixos, els europeus. Però tampoc. Les europees tenen el seu primer fill als 28,7 anys de mitjana, una edat que a Espanya supera els 30, segons dades de l'Eurostat. La taxa de fecunditat a diversos països, entre els quals hi ha Espanya, no arriba ni a 1,3 fills per dona. Una mica més d'un 18% de la població espanyola supera els 65 anys i l'Institut Nacional d'Estadística estima que representarà la quarta part de tota la població el 2029. La data sembla tan llunyana que pocs polítics s'atreveixen a mirar-la de cara, però a la societat li planteja un problema enorme per la demanda creixent de pensions, despeses en salut i situacions de dependència que comporta.

A Espanya es treia importància a aquelles pors quan la immigració arribava massivament per treballar en la construcció o fer les feines agràries desertades pels espanyols, durant el decenni passat. La crisi econòmica ha arrasat aquest escenari i ara la població està reculant, en gran part per la tornada d'estrangers. Tot això planteja cruament la qüestió de qui pagarà les despeses de societats cada vegada més envellides, amb una població juvenil en descens, polítiques limitades de suport a la natalitat i una resistència considerable a acceptar proporcions més elevades d'immigrants.

No s'ha sentit a parlar a fons de cap d'aquests desafiaments durant la campanya electoral en curs. Està bé pal·liar els problemes dels estrangers sense documents amb una targeta local que els faciliti l'accés a serveis socials, però aquesta proposta representa poc més que una gota d'aigua en un oceà de problemes.