Nou mètode

Amb l'arribada a la política de noves persones i nous partits creia, ingènuament, que les campanyes electorals es basarien a fer propostes, a explicar a la ciutadania quins són les idees que cada candidatura vol desenvolupar en els propers quatre anys, tant en l'àmbit municipal com autonòmic. Fins ara el resultat ha estat desesperançador. Han predominat els insults, les desqualificacions, les passejades amb bicicleta o sense, els petons i les abraçades, i han faltat els models de ciutat o de regió. Davant la falta d'idees, jo us avançaré una proposta que en aquests moments hauria d'estar sobre la taula, sobretot on se celebren eleccions autonòmiques: el nou sistema de finançament.

Sóc conscient que a Catalunya aquest no és el cas, però aniria molt bé començar a parlar sobre el model de finançament perquè el tema de la independència no ens deixi sense alternatives viables. Hi ha la possibilitat que en les diferents comunitats autònomes on hi ha eleccions no es parli de com hauria de ser el nou sistema de finançament, que s'hauria d'aplicar el 2015, perquè ja els va bé l'actual. De fet, aquest va ser l'argument principal del Govern central quan es va negociar el del 2009. Com que han passat moltes coses durant aquests últims anys i sembla que en les eleccions generals hi haurà canvis significatius, seria convenient tornar a fer una proposta fiscal federal per a un estat federal.

Aprofitem el vent a favor de l'increment recaptatori previst, (si el PP no l'espatlla amb més rebaixes fiscals) que no vam tenir el 2009, quan aquest es va desplomar a causa de la desfiscalització de la dècada anterior i el final de la bombolla immobiliària. Vam avançar molt cap al federalisme fiscal en la proposta del 2009 i, de fet, el que ha provocat la insatisfacció del model han estat, segons la doctora en Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona Maite Vilalta, “els errors dels mecanismes institucionals que han de fer funcionar el sistema”. O sigui, la voluntat política del Govern.

Com podria ser un nou model que no generés animadversió i permetés corregir errors dels anteriors, inclosa la interpretació del vigent? En primer lloc, ha de garantir a totes les comunitats autònomes que mantindran els ingressos actuals i que el Govern central no augmentarà l'aportació al fons comú. Podria haver-hi dues excepcions de justícia: recalcular l'aportació de les dues comunitats forals a la solidaritat interterritorial, francament per sota del que sembla raonable, i solucionar l'aberració de la Comunitat Valenciana, on, per molt corruptes que siguin els dirigents, els habitants no mereixen ser l'única comunitat que està per sota de la mitjana nacional en renda per capita i que rep al mateix temps menor finançament que la mitjana.

El nou sistema ha de garantir a totes les comunitats autònomes que mantindran els seus ingressos actuals i que el Govern central no augmentarà l’aportació al fons comú

En segon lloc, les comunitats recapten tots els impostos possibles i després donen a l'Estat la part que correspongui pels serveis que l'Administració central presta a la comunitat i aporten la contribució (positiva o negativa) a la solidaritat interterritorial. Aquestes aportacions hauran de ser equivalents a les que s'hagin fet l'últim any o a la mitjana dels últims anys i s'actualitzaran segons l'IPC. D'aquesta manera, tot el que les diferents comunitats obtinguin per haver desenvolupat una política econòmica més activa, més social, amb impostos més progressius i ambientals es quedarà en la mateixa comunitat

El sistema vigent és pervers. Amb la distribució actual dels ingressos fiscals, a les comunitats els interessa retallar perquè l'efecte negatiu sobre els ingressos repercuteix molt majoritàriament –en un 80%– sobre l'Estat i la Seguretat Social, mentre que, al revés, aquests últims es beneficien de la major part de les polítiques expansives autonòmiques.

Finalment, si el Govern central imposa una despesa més, una competència més o una rebaixa fiscal, s'ha de descomptar de l'aportació als serveis comuns. Així evitaríem que el model estigui controlat pel ministre d'Hisenda de torn, que, amb l'actual titular, Cristóbal Montoro, s'ha convertit en una espècie de xantatgista fiscal de persones i institucions. I ja no passaria que quan el Govern central decideix una política de retallades, aquestes caiguin fonamentalment sobre les espatlles dels ciutadans. Si una comunitat desenvolupa una política expansiva que incrementi la recaptació, el guany marginal també es quedaria allí on es fa l'esforç.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història