Per Barcelona, de matinada, amb un cocodril papú

“A aquestes hores al cocodril no li deu fer res que li fem la foto amb flaix”. La jove tatuada i òbviament amb alguna copa de més va abraçar la seva amiga i es van fer un simpàtic selfie amb l’esplèndida proa d’una canoa papú en forma de cap d’al·ligàtor. La bestiola tallada amb un realisme extraordinari semblava que es llepava. Érem al Museu de Cultures del Món de Barcelona, el rutilant nou museu de la ciutat que permet admirar la gran col·lecció Folch d’arts primeres; eren les 11 de la nit molt tocades, la cua d’accés arribava fins al carrer i les sales les omplia una gentada, la immensa majoria, malgrat les sonores excepcions, amb una actitud tan serena, respectuosa i concentrada com si fossin les 12 del migdia.

El museu etnològic del carrer de Montcada, molt a propet del Picasso, on ja no deixaven entrar per l’enorme afluència de visitants, era només un dels molts centres barcelonins i rodalies, 81, que aquest dissabte a la nit van obrir les portes de manera gratuïta amb motiu de la Nit dels Museus, activitat organitzada per l’Ajuntament que oferia entrada lliure des de les 7 de la tarda fins a la 1 de la matinada i que es va saldar amb un èxit enorme, fins i tot amb un èxit desbordant en alguns casos. Va animar bastant el fet que es repartissin massivament unes simpàtiques caretes negres amb aspecte d’animals nocturns –mussol, ratpenat, gat i llop–, de les quals els visitants van fer ús amb encantada fruïció, tot i que després, al carrer, en segons quins llocs i a segons quines hores, et podien clavar un bon ensurt: semblava que la ciutat estigués ocupada per personatges de Batman.

L’oferta, que en molts casos no es limitava a permetre la visita de les col·leccions sinó que incloïa innombrables activitats organitzades específicament per a la iniciativa, com concerts, tallers, visites guiades i dramatitzades, recitals de poesia, contacontes, dansa, performances i fins i tot gastronomia, era variadíssima i no només incloïa els grans museus, sinó que permetia descobrir-ne d’altres de menys coneguts. Així, amb la visita nocturna a les col·leccions del gran Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) –i el ball a la seva sala oval– o a les exposicions del CaixaForum o la de la Pedrera, podies admirar la col·lecció de carrosses fúnebres (22) de la ciutat –opció certament no gaire optimista per a una nit de dissabte–, visitar la casa del guarda del Park Güell, recordar amb nostàlgia les llegendàries Bultacos del Museu de la Moto, o gaudir d’un espectacle nocturn d’il·lusionisme al Teatre Museu El Rei de la Màgia. Una colla de soldats romans (els recreacionistes de Barcino Oriens) animava a entrar al Museu d’Arqueologia i participar en els tallers. Trobar-te’ls per Montjuïc era com dubtar que anaves serè. Al CosmoCaixa et convidaven a veure Saturn, que Déu n’hi do.

El públic es va bolcar en la convocatòria amb veritable entusiasme. Com a prova, el llarg temps que aquest enviat especial a la Nit dels Museus (sempre millor que a la Nit dels Ganivets Llargs o a la de Sant Bartomeu) va haver de passar a la cua del Museu de Cultures del Món. És cert que l’estona permetia fer amistats interessants. Un trio de noies russes entretenia l’espera fent broma amb les caretes, a canvi jo no les vaig desil·lusionar de la seva creença que feien cua per al Picasso; després tot van ser cares llargues però van tornar a animar-se en descobrir que hi havia un concert de música índia (del Shyam Sunder Quartet). Ens movíem tots a la cua a ritme de les llunyanes notes d’un sitar mentre avançàvem lentament pel pati i els accessos del museu, en un bell palau gòtic. Àvids d’experiències museogràfiques, els visitants miràvem a tot arreu, entretinguts amb els dispositius de recuperació cardíaca i les descàrregues dels lavabos. Va tenir molt èxit i va alleujar l’espera una vitrina introductòria de titelles d’ombra de Java, amb els seus grotescs personatges com Togog i Butaterong (com veieu, vam aprendre de tot). El públic era variadíssim, moltes parelles joves, grups de gent madura, famílies amb nens, fins i tot en cotxets, i algun extraviat que es creia que era la cua d’un bar. Es va esperar en general amb paciència i educació.

Per fi vam entrar, després de més de mitja hora. Però tots vam estar d’acord que valia la pena. Els primers fetitxes i màscares ens van donar la benvinguda. La nit s’obria a l’emoció de l’exploració i a la gran panoràmica dels continents llunyans i les cultures exòtiques. Hi havia alguna cosa indefinible en l’ambient: la nocturnitat aporta un grau diferent a la percepció, la fa més reconcentrada i intensa, més excitant. Vam travessar sales que haurien encès de felicitat el cor de Levy Straus, tan plenes de tòtems i tabús. Hi havia molta gent però tothom es comportava molt cívicament. És cert que hi havia qui anava a la seva: dos nois molt guapos s’acariciaven a la zona del tantrisme donant un nou sentit al terme museogràfic d’interactivitat. Guhyasamaja-Mañjuvara i Vidyahra semblava que els observaven amb simpatia embolicats en la seva pròpia abraçada múltiple de llautó daurat.

L’àmbit del Tibet i el Nepal convidava a tenir un record emocionat i solidari per les víctimes del recent terratrèmol, també pel patrimoni cultural destruït les belleses reunides al museu del qual són un recordatori dramàtic. Viatjant en la nit per Java, Birmània, Nova Guinea, el Japó o Centre-amèrica, el temps va passar volant. La gent s’entotsolava en una meravella després de l’altra, tot i que també hi havia qui preguntava si donaven entrepans. Com a mínim una persona va entrar amb petaca.

A la sortida, el carrer de Montcada era un formiguer de gent. El proper Museu del Mamut estava tancat, així que em vaig dirigir als àmbits del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), que oferia moltes propostes. Després de passar una estupenda estona amb un grup de gent que feia una visita guiada a les muralles (que curiós trobar gent serena interessant-se per l’arquitectura romana a dos quarts d’1 de la nit d’un dissabte), em vaig endinsar a les entranyes de la vella ciutat. Em va rebre el relleu d’una mènada que ensenyava un pit, coses suposo de l’horari. Les ruïnes de la ciutat romana estaven repletes de visitants i era una experiència sorprenent passejar-hi de matinada escoltant les converses –“Sabies que en aquestes piques rentaven les túniques amb orina?”, “Jonás, que t’he dit que no et perdis!” – , com si haguessin ressuscitat els vells fantasmes dels ciutadans.

Al vestíbul del Palau Reial Major, un turista britànic es va carregar la tanca de protecció de la gran maqueta de la ciutat. Va ser un incident aïllat i l’home es va disculpar molt, tot i que va crear certa tensió entre els guàrdies de seguretat, reforçats per a l’ocasió. A la sortida, en la llarga nit dels museus, la gent somreia satisfeta. I mentre els centres anaven tancant les portes, els visitants s’escampaven carregats de cultura, emocions i coses belles.