Secret de sumari

El suggeriment del ministre de Justícia de sancionar els mitjans de comunicació que informin, en virtut de filtracions, sobre casos judicials obliga a recordar alguns aspectes de la relació entre el dret a comunicar o rebre informació veraç i el secret sumarial. No és una qüestió banal en un país esquitxat de casos de corrupció: els casos Nóos, Rato, família Pujol, Gürtel, Bankia, trama Púnica, diputacions valencianes… Rebre informació obtinguda de manera diligent sobre fets d'interès general és una urgència social i una exigència pròpia d'una societat oberta interessada en la manera de gestionar els assumptes públics. Segons el baròmetre del CIS del novembre del 2014, el 49% dels ciutadans consideraven que la corrupció és el principal problema a Espanya. La proposta de debat suggerida pel ministre no hauria d'ignorar els referents normatius i jurisprudencials sobre l'abast del secret sumarial. Vegem-los.

La Llei d'Enjudiciament Criminal estableix que el sumari l'integren “les actuacions encaminades a preparar el judici i practicades per esbrinar i fer constar la perpetració dels delictes amb totes les circumstàncies que puguin influir en la seva qualificació i la culpabilitat dels delinqüents”[…] (art. 299). Les diligències sumarials seran secretes fins que s'obri judici oral (art. 301). Però, com s'ha d'entendre aquesta potestat judicial? El punt de partida és la Constitució (art. 120.1), que estableix el principi de publicitat que informa el funcionament del Poder Judicial, amb les excepcions previstes per les lleis processals. Una d'aquestes és el secret sumarial. L'autoritat o funcionari públic que reveli secrets o informacions dels quals tingui coneixement per raó del seu ofici o càrrec incorre en el delicte de violació de secrets; passa el mateix amb el particular que aprofités per a ell mateix o per a un tercer la informació privilegiada que obtingués d'un funcionari públic o autoritat (art. 417 i 418 del Codi Penal).

El Constitucional sosté que el secret sumarial no és un xec en blanc per al legislador

Ara bé, el secret sumarial impedeix informar sobre el presumpte delicte? Quin és la posició de l'informador abans que el secret sigui aixecat? La qüestió essencial és determinar l'abast del secret sumarial i la seva incidència sobre el dret fonamental a comunicar i rebre informació veraç. Ja que la vulneració del secret sumarial es produeix a través de conductes que consisteixen a revelar elements de les actuacions judicials. Però no així mitjançant la informació diligent relacionada amb fets del sumari que hagi estat “rectament obtinguda i raonablement contrastada” (STC 123/1993) i, per tant, sense incórrer en cap supòsit delictiu. El Constitucional sosté que el secret sumarial no és un xec en blanc per al legislador, que permeti al jutge convertir aquesta fase processal en una fortalesa inexpugnable a tota informació, encara que hagi estat obtinguda de manera responsable. És a dir, no qualsevol informació sinó només aquella difosa amb escrupolós respecte a les normes deontològiques del periodisme. En efecte, “el secret del sumari no significa de cap manera que, un o diversos elements de la realitat social (…) siguin arrabassats a la llibertat d'informació, en el doble sentit de dret a informar-se i dret a informar, amb l'únic argument que sobre aquells elements estan en curs unes diligències sumarials”. Si fos concebut així, “el mal entès secret de sumari equivaldria a crear una atípica ‘matèria reservada’” (STC 13/1985).

El precedent d'aquesta interpretació es troba en la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de 26 d'abril de 1979 (cas The Sunday Times), que va obligar a introduir un canvi en la tradicional posició dels tribunals britànics respecte a les informacions sobre matèria sumarial, que fins llavors eren considerades com una acció típica de desacatament al jutge. Sens dubte, el secret sumarial forma part de la garantia del dret al procés corresponent, per preservar la presumpció d'innocència o els drets de la personalitat (honor, intimitat, pròpia imatge). Però això no impedeix la informació. Una cosa és el delicte en el qual incorre qui vulneri el secret i una altra el missatger diligent, la informació rectament obtinguda pel mitjà de comunicació la difusió del qual ha de gaudir sempre de protecció constitucional.

Marc Carrillo és catedràtic de Dret Constitucional de la UPF