Dibuixos del Miró més lliure arriben al Pompidou Màlaga

Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma de Mallorca, 1983) va fer una generosa donació al Centre Pompidou el 1979, amb motiu del seu 85è aniversari i de la gran retrospectiva que va organitzar en honor seu el museu parisenc. Van ser prop de 80 dibuixos creats entre el 1960 i el 1978, 46 dels quals ara es mostren en la primera exposició temporal del Centre Pompidou Màlaga, la seva única filial estrangera inaugurada al març.

Joan Miró. Obres sobre paper 1960-1978, oberta al públic des d'aquest dissabte fins al 28 de setembre, no és un muntatge cronològic i combina, independentment de les dates, les dues grans obsessions de l'artista català durant aquelles dècades: les figures antropomòrfiques (dones, ocells, gossos o insectes) i les referències còsmiques, amb personatges flotants i aeris. “Barreja la part terrenal i l'etèria”, va explicar aquest dijous durant un recorregut per la mostra la responsable de Col·leccions del Centre Pompidou Màlaga, Elena Robles.

Malgrat que el comissari d'aquesta exposició, Jonas Storsve, director del Gabinet d'Art Gràfic del Pompidou de París, no va assistir a la presentació, en un text destaca “la urgència i la necessitat incansable” que tenia Miró de reinventar el llenguatge. A partir del 1960, el pintor, escultor, ceramista i gravador es va alliberar de la forma tradicional de la pintura i de les seves restriccions i es va deixar endur per l'impuls i l'espontaneïtat. El dibuix i el gravat es van convertir en els seus mitjans preferits i va orientar els seus estudis cap a una escriptura composta per signes cal·ligràfics, traços i les formes “imprevisibles” de taques i esquitxades.

Un exemple del seu cicle còsmic que es pot veure a Màlaga és la sèrie Personatges davant del sol, amb tinta xinesa, aquarel·la i gouache sobre paper. Entre els grafitis destaca Personatges (1976), en el qual un Miró amb 83 anys va fer servir com a llenç una bossa de paper, els colors gastats i el disseny gràfic de la qual, al marge dels traços de carbonet incorporats, són un dibuix en si. Robles va ressaltar l'aspecte contemporani d'aquest dibuix, que va comparar amb obres de Basquiat de la dècada dels vuitanta del segle passat, i com l'artista català va ser capaç d'avançar-se “per la seva audàcia estètica” a les generacions futures.

A la mostra hi ha rareses com un cap pintat sobre un paper de diari a l'inrevés. Els suports van del cartró al plàstic o el paper d'estrassa. A Femme (1978), l'obra més gran i amb influències japoneses, s'observen les oposicions habituals que marquen el mètode de Miró. D'una banda, la composició del llenguatge, que posa l'accent en el grossor del traç, les oposicions de la matèria i el color de les diferents parts; de l'altra, una explosió gestual amb jaspiats i esquitxades que es barregen. Dona, del 1969, es diu també l'única obra de Miró que forma part de la col·lecció permanent del Pompidou Màlaga, una gran escultura de bronze amb braços reduïts i les cames absents.

A la sala, una llegenda recorda al visitant que Miró deia sempre que no sabia dibuixar, i aquella suposada “discapacitat” el va obligar a reinventar el dibuix per complet i li va permetre ser encara més lliure.

Es recorden també les paraules del poeta Jacques Dupin incloses en la monografia publicada el 1993 amb motiu del desè aniversari de la mort del seu amic: “Quan ja no pot pintar, Miró dibuixa, no para de dibuixar… Ha trobat el mitjà, en els dos sentits de la paraula, que li permet depassar el declivi de la seva força física i satisfer les bretxes, les minúscules i innombrables bretxes per les quals s'insinua la mort…”.