’El repte d’Ada Colau

De sobte passen coses que fa relativament poc temps pertanyien a l'ignot territori de l'impensable. Qui esperava veure la mà del policia sobre el cap de Rodrigo Rato? Qui s'havia d'imaginar alguna cosa com la confessió/autodestrucció de Jordi Pujol? Qui podia predir l'entrada de membres de la Família Reial en un jutjat ordinari? Ara mateix, a Barcelona es lliura una batalla per a l'alcaldia de la ciutat amb una protagonista insòlita, inesperada, impensable fa una dècada. Ada Colau, la candidata de la coalició progressista Barcelona en Comú, sembla el personatge d'una comèdia d'embolic: el comensal que s'asseu en un banquet al qual ningú volia convidar. Ni ella, ni aquells a qui representa, ni els que l'acompanyen i donen suport a la seva candidatura han format part mai de la llista dels possibles alcaldes.

Està en la memòria col·lectiva de la capital de Catalunya que les coalicions d'esquerres l'han governat amb èxit durant 32 dels 36 anys transcorreguts des de les primeres eleccions municipals democràtiques celebrades després de la dictadura militar franquista. Però va ser amb alcaldes d'un perfil molt diferent del de Colau. Narcís Serra i Pasqual Maragall, els dos primers, eren personalitats amb un fort arrelament en la mesocràcia barcelonina i membres d'un partit socialista que feia gala de la seva moderació. Els van succeir Joan Clos i Jordi Hereu, dos genuïns productes de la burocratització del mateix partit socialista.

L'expectativa que Colau sigui alcaldessa de Barcelona és una ruptura amb aquests antecedents. Per no parlar del respecte al rival que aspira a desbancar, l'alcalde Xavier Trias, un altre exponent de la mesocràcia local, exemple del bon pujolista durant dècades. El bon pujolista, ara ho sabem bé, és sobretot aquell que ni hi veu, ni hi sent, ni vol assabentar-se de coses que passen a la seva rebotiga, entre les bambolines de les adjudicacions de contractes i concessions, de certs negocis.

Colau és una figura política sorgida de l’activisme social dedicat a defensar els més necessitats en una societat creixentment desigual

Si aquests són els antecedents, Colau és el contrari, una figura política sorgida directament de l'activisme social dedicat a defensar els més necessitats en una societat creixentment desigual, les famílies desnonades de casa seva. Amb independència de quines siguin les seves respectives residències, Colau és una candidata sorgida de la Barcelona de Nou Barris, de la Barceloneta i el Clot, de la mateixa manera que Trias és un alcalde de Sant Gervasi i les Corts. Mentre que la preocupació de Trias ha estat presentar-se a la reelecció oferint triomfs amb la modernització del passeig de Gràcia i el tram central de la Diagonal, els avals de Colau són les ocupacions d'agències bancàries que reclamen l'execució d'impagaments hipotecaris a famílies d'aturats. Dos mons. Dos universos diferents per a una mateixa ciutat. Dues societats que de vegades es freguen, en ocasions se superposen, però que sovint viuen d'esquena. Una, la de Trias, actua com si governar fos el seu fort. L'altra, la de Colau, irromp ara reclamant que li ha arribat l'hora de dirigir la ciutat. Una novetat històrica.

Res augura, no obstant això, que en aquestes eleccions municipals s'hagi de produir a Barcelona una victòria per golejada i tot apunta a la formació d'un Consistori molt fragmentat, amb sis o set forces representades. En anteriors eleccions quedava clar on era la línia divisòria entre dreta i esquerra. Pot ser que a partir d'ara no ho sigui tant, perquè hi ha forces polítiques com Esquerra Republicana, Ciutadans i la CUP que estan donant prioritat al debat nacionalista i això pot trastocar i complicar les aliances.

El repte que s'apunta com a probable per a Colau i Trias per al dia 24 a la nit i la setmana següent és el de saber teixir acords, forjar majories, quallar equips de govern entre partits diferents. Per a Trias això no seria gaire diferent, arribat el cas, dels equilibris que s'ha vist obligat a fer durant els últims quatre anys amb el PP i ERC, encara que sempre ha tingut l'assegurança de comptar amb la majoria de centredreta. Per a Colau, en canvi, pot ser el que doni la mesura de la seva capacitat política, ja que no és el mateix exercir com a activista que filar prim entre socis que es necessiten i es repel·leixen al mateix temps en un Consistori en el qual teòricament és possible formar majories diferents: una d'esquerra i una altra de dreta; una de centreesquerra i una altra de centredreta; una d'independentista i una altra d'espanyolista. Es requerirà molta finezza en un Ajuntament en el qual és possible que ERC i Ciutadans, i fins i tot la CUP, quedin en posició de frontissa.