Un sol vot i un bitllet xapat

L’home de qui no esmentarem el nom reprodueix amb els gests i poques paraules un cas que coneix i és ben cert. Fa com si agafàs un full de paper de la taula i el pinça amb dos dits, amb el gros i l’índex, en paral·lel a cada mà. Mostra convincent allò que no és res. És una mínima acció de mim, virtual perquè atrapa i maneja un paperet invisible. Al teatre del gest posa els dos punys aferrats, junts. Ell és gran i té el cap clar. Duu camisa blanca de màniga llarga.

No vol assemblar-se a un mag ni a un capellà de consagració. Rememora un fet, real, tal com fou perquè li narrà el protagonista, un amic seu que ara tendria devers 150 anys. Ell ultrapassa els 90 i viu l’escena com si fos l’altre, emperò sense transcendència. De cop, fa un gest ràpid, com si esqueixés un paper, talment un bitllet imaginari. El trinxa i l’inutilitza. “X espanyava el doblers”, diu. Feia dues parts idèntiques del paper moneda. Xapada, dividida l’estampació en dos fragments, l’obligació de pagament s’evaporava.

Allò que s’usa per concretar el valor de canvi manual dels doblers era tudat. La partició ho anul·lava. Era un envit radical, perquè l’home que sap i ho conta manifesta que el seu conegut entregava una meitat a un subjecte i es guardava l’altra al butxacó del jac. En duia més, de doblers sencers i xapats. Ni joc de mans ni endevinalla, res no és fantàstic. Era concret, amb sentit. El contemporani esmenta un episodi històric, del segle XX, un fet negre d’un bescanvi, una acció de corrupció concertada a un règim anterior –abans de la dictadura.

Amb la mà que havia donat com a penyora el mig bitllet –inútil–, es treia de les butxaques de fora del jac americana un sobre de votació electoral. Sobre clos, ple, amb una papereta, segellat amb la seva saliva. La solapa era seca, com lacrada, per delatar el canvis. El que s'enduia el sobre de vot ho feia al costat del cor, com amagat, traginava també allà a la cartera el mig bitllet, el seu preu.

Era una messió per a un tracte, el preu fet per dominar una opinió sobirana, individual. Un vot pagat/ comprat. L’escena reviu un negoci d’un delicte que es corrent a tot moment. El cercle es tancava amb el vot esclau, blindat i patrocinat amb l’esquer; i el posteriorment cobrament, la recuperació de l’altra meitat del bitllet.

Testimoni directe

Una vegada executat l’acte patrocinat el votant retornava davant el seu mecenes i rescatava la mitja senya del tracte que havia de complir: emès el vot senyat, brut i venut, la torna valia. Aferrar doblers esqueixats per enmig no és difícil, les parts casen i la numeració ajuda, és la mateixa. No hi ha operació alternativa.

El corruptor sabia (veia o li deien) que cada un dels venuts havia fet lo que pertocava: fidels emissaris del seu propi xantatge. Sumaren sufragis pel senyor interessat a guanyar. “Més o manco, pels vots que es treien per redols, deia, ho controlava bé. Sabia que no l’enganaven massa”.

El fet criminal continuat, reiterat, multiplicat a indrets concrets, servia per intentar desequilibrar els frec a frec, els resultats incerts, en diuen i deien. Eren molts de cents a cada poble, a cada redol de les ciutats, els qui executaven l’operació: xapaven diners per engolosir i guanyar la voluntat de la gent, manipular-la. “Tot home té un preu i qui no en té és que no val res”, diu un anatema dels codis secrets contrabandistes mallorquins. Es deia com si fos una màxima absoluta del pensament corruptor, del capital que subornava sense fre, sense escrúpols.

Els que tenien un bitllet xapat, cooperadors en l’adulteració de les votacions, per necessitat, subordinació esclava o falta de manies, sempre tornaven a tocar mare, l’instint i la necessitat els feia fidels, cercaven completar la unitat del diner, demostrar-ne el poc pes. Una vegada i una altra. Clientelisme clànic.

En un sol tiquet –milers de cops repetit– es reunia el gest de la immoralitat. Després de la humiliació del pagament primer mutilat esperaven rendir-se de bell nou, a cercar l’altra escapció del diner partit. L’amo que donà el vot clos i el bocí del paper que eren diners tancava el tracte, tenia l’autoritat forjada en el pes de les relacions de cacics en el mercadeig de voluntats, terrenys o tabac. Recomponia el valor, donava la resta.

I el diner embrutat, aferrat, pel vot hipotecat per sempre circulava i era usat o guardat, estotjat. Duia la marca de l’ignomínia. Generalment, s’explica, es gastava de cop. Qui finançava i es beneficiava de la compra de vots en tenia molts de doblers sòlids, or i finques. Arreplegava i fidelitzava la seva gent, la xarxa de cacics locals de la clientela. Al final els duros i 25 pessetes –depenia de les eleccions– marcats es duien a la finestra del banc a canviar per deteriorats. No es perdia res.

El narrador, enguany, ara mateix, a la primavera de 2015, cerca transcriure fidelment el que recorda. L’autor del fet era el cap de files local d’un home gros als doblers i la política. Molta gent feia el que deia i d’altres –molts- ho repetien arreu. No és d’ara, és d’una altra època que encara té testimonis que usen la memòria dels anys, abans d’esquinçar-se, per dir-ho abans que sigui fullaraca.

No braveja ni recrea: comprar, subhastar el vot, untar amb dinars i diners, cafès i puros, obsequis als ciutadans emissor està documentat. En Santiago Rusiñol, de bell nou, digué des d’Eivissa, que els dies de les eleccions, el 1913, es feien carretades d’ensaïmades, quatre dies de fornades per pagar o untar el vot: donaven la papereta i després de votar berenaven o s'enduia mossegada dolça a casa.

Rusiñol, que firmava Rauxa, a L’Esquella de la torratxa xerra de “la força de l’ensaïmada... una força d’impulsió, un convenciment polític”. Hi havia diputat a força d’ensaïmades. “Sense ensaïmada no s’és ningú... Aquí (Iviça, escriu) el que vol ésser diputat ho ha d’ésser a cops d’ensaïmada”. L’escriptor feia un sarcasme sobre un detall estès. El bitllet esqueixat i el vot esclau no és irreal ni exagerat. Passà milers de vegades.