“La política nacional està sobredimensionada”

Existeix un error d'enfocament en la cobertura mediàtica de l'actualitat, segons el politòleg Josep Colomer. Les polítiques nacionals monopolitzen bona part de les energies quan, cada vegada més, el poder és en un altre lloc diferent de les seus de governs i els ministeris. On?

Colomer, professor d'economia política a la Universitat de Georgetown a Washington, respon a aquesta pregunta en el seu últim assaig, El gobierno mundial de los expertos (Anagrama, 2015). El títol, sec i descriptiu, dóna la resposta. El politòleg català sosté que el govern mundial ja és aquí i que els experts —no els polítics electes ni els partits— en tenen la clau.

Quan Colomer parla de govern mundial, no es refereix a un poder a l'ombra, ni a una instància a l'estil del Club Bilderberg o altres teories conspiratives. El govern mundial, tal com ell el concep, té múltiples facetes, falta d'un líder únic, i és generalment benèvol, transparent i democràtic. No és una utopia ni una distopia sinó una realitat amb la qual qualsevol que visqui i treballi a Washington —la capital oficiosa d'aquest govern mundial— es topa diàriament.

“Hi ha més govern mundial, en bona part dels experts, del que s'acostuma a acceptar o a saber”, diu durant una conversa al seu despatx de Georgetown. “I això, des de Washington es veu bastant clar”.

PREGUNTA: Què ha vist a Washington?

RESPUESTA: Va arribar un moment en què estava una mica cansat de parlar del que els estats ja no fan, que la sobirania ja no existeix com abans, que les polítiques domèstiques estan sobredimensionades perquè moltes coses es decideixen a la Unió Europea i en institucions globals. I em vaig preguntar: “Vegem què es fa realment en l'àmbit global”. Washington és el gran secret, fins i tot per als americans. La majoria d'americans ve una vegada a la vida a Washington per veure-hi els monuments, i pensa que aquesta és una ciutat de polítics i pundits [comentaristes, tertulians, analistes] i advocats. I, sobretot, les institucions globals, aquí, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional (FMI), els bancs regionals són un gran misteri.

P: Què és el govern mundial?

R: El govern mundial, com a superestat, no existeix. No hi ha un superestat sobirà d'àmbit mundial ni segurament existirà mai. I molt probablement no és desitjable que existeixi. El que sí que hi ha és una xarxa d'institucions diverses. N'he comptat 36 que es poden considerar d'àmbit mundial. Cadascuna sobre diferents temes, especialitzades. Cadascuna amb diferents regles de representació dels països, perquè cada tema requereix diferents procediments per ser eficient.

P: Qui controla el govern mundial?

R: El que m'impressiona és l'eficiència interna del Banc Mundial i l'FMI. L'Organització Mundial del Comerç és un fracàs. Però el meu argument és que és un fracàs perquè té les regles equivocades. Per sobre d'això, i de les Nacions Unides, i de l'Organització Internacional del Treball, hi ha el G-8, que torna a ser G-7 [després de la marxa de Rússia]. El G-5 [format original del fòrum] al principi era purament per a finances. Ara parlen de tot: de finances, d'enviar tropes a Líbia o l'Orient Mitjà, del canvi climàtic, d'energia. La meva pregunta, quan vaig assistir a reunions preparatòries del G-8 a Washington, era: “Quina és l'agenda del G-8, del G-7?” La resposta sempre era la mateixa: “Qualsevol problema domèstic es pot convertir en un problema global que nosaltres hem d'abordar”. Per tant no hi ha límits. És un govern mundial en el sentit que inclou tots els temes.

P: El cas de Rodrigo Rato, exdirector gerent de l'FMI, que se suma al del seu successor, Dominique Strauss-Kahn, no posen en qüestió l'eficàcia en la selecció dels organismes internacionals i la seva credibilitat?

R: Parlo de Rato en el meu llibre. Les dimissions de Rato, juntament amb les de Paul Wolfowitz al banc i de Strauss-Kahn en el fons, són exemples d'accountability o rendiment de comptes, de com els més alts directius de les organitzacions globals poden ser substituïts per ineficiència o deshonestedat. Molts alts càrrecs de governs estatals i locals n'haurien de prendre exemple.

P: Existeix la democràcia fora de l'estat tradicional?

R: Sempre he dit que la democràcia no és l'estat. Una cosa és l'estat, que pot ser democràtic o no. I una altra, la democràcia, que pot estar en un estat o en moltes altres coses: en una ciutat, en una organització de veïns o en un col·legi professional o al Parlament Europeu. La democràcia és un principi molt general que pot ser compatible amb moltes altres formes d'organització política. La democràcia significa llibertat, complir la llei i un govern amb consentiment [dels governats]. Aquesta és la tradició més clàssica. Si vas a Atenes, allà no hi havia partits polítics, ni eleccions, i la gent decidia les coses concretes en una assemblea, com una associació de veïns. Després se selecciona uns delegats per complir les decisions de l'assemblea. I la selecció no ha de ser amb eleccions o partits polítics. I després aquesta gent rendeix comptes. En aquest sentit, la democràcia moderna del segle XVIII o XIX va ser una pèrdua, perquè la gent ja no pren les decisions: tria uns representants perquè en nom dels ciutadans prenguin les seves decisions, que no han de ser, i sovint no són, les de les campanyes o promeses electorals. Fan el que volen: no hi ha mandat imperatiu [les promeses i els programes electorals no són jurídicament vinculants]. L'únic rendiment de comptes és postelectoral, a posteriori, a través de les següents eleccions, i llavors tornaran a tenir la mateixa llibertat d'acció. En l'àmbit global, no hi ha partits polítics però sí mandat imperatiu. Això em sembla important. Els alts funcionaris d'aquestes organitzacions sí que tenen un mandat de la mateixa organització, de complir uns objectius i unes polítiques, i han de rendir comptes.

P: És el govern mundial una tornada a la democràcia grega?

R: Hi ha alguna connexió, perquè hi ha una decisió prèvia sobre les polítiques substantives i després un rendiment de comptes substantiu sobre si s'han complert o no, sense la confiança que s'atorga als representants en donar-los la llibertat perquè actuïn en nom dels ciutadans.

P: Pot haver-hi democràcia sense eleccions?

R: Sense partits polítics, segur.

P: I sense eleccions?

R: Hi ha un apèndix al llibre sobre com seria una assemblea mundial, que crec que és viable, perquè si mires l'Índia, fins i tot el Parlament Europeu o els Estats Units, aquí hi ha centenars de milions de persones participant en unes eleccions. No seria tan difícil fer-ho. Seria viable, però no suficient. Seria una representació directa, però la representanción indirecta evidentment és molt important i és la que existeix més o menys amb els vots ponderats de diversos països segons la població, la contribució i l'interès en el tema. En els últims vint-i-pocs anys ha millorat molt: les organitzacions globals són molt més potents, més eficients i més transparents en el sentit de rendir comptes del que fan, més que mai. I moltes vegades més que els estats.

P: És desitjable governar un estat democràtic sense partits, sense eleccions?

R: En un estat l'agenda sempre està oberta. Sempre hi ha nous temes no resolts, en els quals el mandat imperatiu no pot aplicar-se perquè no sabem quin és la política correcta: no hi ha consens. I cal combatre l'autoreproducció de la classe política per evitar que es converteixi en una oligarquia. Per tant ha d'haver-hi una obertura a la competència política. Fins i tot els representants democràtics del G-7 i les juntes del banc o de l'FMI es basen en això: han passat per eleccions. És bàsic en el sentit literal: n'és la base. Això és la base, però no la cúpula. I la cúpula pren moltes decisions sobre aquesta base però va més enllà.

P: Els estat-nació continuen forts i amb ganes de ser forts. Cap estat nació va amb entusiasme cap a un govern mundial.

R: Però són els que hi participen: el G-7 són estats nació. La política nacional està sobredimensionada. Tota aquesta propaganda permament, la campanya permanent, l'obsessió mediàtica amb la política de cada país, aquest tenir cada 80.000 notícies sobre el que fan els polítics i els partits, és desproporcionat respecte a la capacitat real de presa de decisions importants que tenen, perquè és molt menor que abans. Del govern mundial i de la Unió Europea hi ha molta menys informació i proporcionalment n'hi hauria d'haver més tenint en compte la seva importància. La resistència és en bona part retòrica, però a la pràctica cedeixen, han cedit els poders d'una manera impressionant.