Clatellots d’extraradi
Allunyada del cinema social d'autor que s'acostuma a practicar a Europa, aquesta pel·lícula és cinema popular de tota la vida
L'any 2003, el fins llavors actor Daniel Guzmán es va endinsar per primera vegada al territori de l'escriptura i la direcció amb Sueños, curtmetratge multipremiat, fins i tot el Goya de la categoria, que mostrava una habilitat palpitant per al retrat de la quotidianitat del xaval de barri, dels seus temps morts, la seva manera de parlar, respirar i cridar, dels seus anhels i les seves incerteses.
A cambio de nada
Direcció: Daniel Guzmán.
Intèrprets: Miguel Herrán, Antonio Bachiller, Luis Tosar, María Miguel, Antonia Guzmán.
Gènere: comèdia. Espanya, 2015.
Durada: 104 minuts.
Després d'aquell clamorós èxit, el camí natural de Guzmán estava en un llargmetratge amb uns senyals d'identitat semblants, però, com a mostra que el cinema és un camí gairebé sempre empedrat, aquest ha trigat a arribar més d'una dècada: A cambio de nada, una pel·lícula que, ja ve amb el triomf del Festival de Málaga ficat a la seva motxilla.
Allunyada del cinema social d'autor que s’acostuma practicar a Europa, rigorós, subtil, de trama succinta i proximitat aspra, A cambio de nada és cinema popular de tota la vida. Un film ancorat en la realitat social i generacional, però sense menysprear l'entreteniment, l'emoció i el riure empàtic. Una història ambientada en l'aquí i l'ara, però que sembla haver detingut el temps a principi dels vuitanta (Demis Roussos, Julio Iglesias, les revistes porno i el boli de quatre colors), en una trobada de Guzmán amb ell mateix i amb el seu passat, menys dirigit a una certa intel·lectualitat que busca en el cinema uns ambients d'extraradi que segurament desconeix, que a una bona tabola amb el públic al qual està representant en el seu relat.
Sense els anhels poètics de Barrio, de Fernando León, i sense la força visual de 7 vírgenes, d’Alberto Rodríguez, amb les quals comparteix el cor ardent dels seus personatges, la pel·lículatroba el seu estil propi, la seva identitat natural, en l'enorme credibilitat dels diàlegs, les expressions i l'actitud dels dos xavals (fantàstic, sobretot, Antonio Bachiller), i en una història que, malgrat forçar massa unes quantes situacions, pot aconseguir amb justícia l’escalfor d'aquell espectador que és més de pell de gallina que d'espreme’s esforçadament la neurona.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.