Abel Martínez Oliva

Aquest vespre, a l’Ateneu Barcelonès, presentem el llibre Ramón Acín toma la palabra, recull i context dels articles periodístics entre el 1913 i el 1936 d’aquest polifacètic autor. Ramón Acín: mestre i artista llibertari executat a les tàpies del cementiri d’Osca a les dues setmanes de la guerra. ¿De què escriuria ara Acín?, em pregunto més o menys tres cops per setmana. Divers, engatjat i curiós, la pedagogia i la història eren l’eix, el fil roig que més el guiava. ¿Què ens diria, de la mort del professor de ciències socials Abel Martínez Oliva en temps de col·lapse dels diners públics?

Els parlo primer una mica del llibre i d’Acín. D’edició a càrrec de Carlos Mas i Emilio Casanova per a l’editorial Debate, el llibre s’ho val. L’he seguit en segon pla com a patrona de la Fundació Ramón y Katia Acín, que ha tirat endavant el treball de reunir i contextualitzar els escrits d’Acín, de preparar-ne una edició rigorosa, útil i preciosa de consultar, fins a trobar la complicitat editora per fer-lo i arribar als lectors. Em sento agraïda i lligada a l’obra i la persona d’Acín des que a la biblioteca Arús de Barcelona vaig començar a saber qui era “este raro Ramón Acín” (en deia l’altre Ramón, Gómez de la Serna) quan servidora investigava la història del rodatge de Tierra sin pan de Buñuel (1933), que va comptar amb la participació decisiva d’Acín en la producció i en el guió. El seu periodisme: Agudesa, orella fina, enginy, humor, bonhomia, sàtira, impermeable a la doctrina, anarquista blanc, ploma feinera en tants diaris i revistes radicals i conservadors com va poder, ulls que miren i ho conten, lleugeresa, sentit del present que tot temps inclou i és sobretot ara i aquí.

Ara i aquí, la mort del mestre Abel Martínez Oliva l’hauria remogut. I de quina manera hauria bellugat les àgils, múltiples i precises antenes de Ramón Acín. Com hauria inquietat les antenes no menys àgils, múltiples i precises de Joan Fuster, el savi valencià que ha donat nom a l’institut del barceloní carrer de Navas.

Figura que aquell matí del 20 d’abril a l’institut Joan Fuster ens va remoure a tots, però hi ha estones que més aviat pareix que ens va anestesiar. No em puc imaginar en canvi ni anestesiats ni callats, sense badar boca, els esperits de Ramón Acín i de Joan Fuster. ¿Acín i Fuster callats? Poc plausible.

No vaig despertar de l’anestèsia fins uns dies després, quan la meva amiga Glòria, veterana professora d’institut, em va fer examinar a fons les paraules de la consellera Rigau l’endemà dels fets, que condenso: la víctima és el nen, l’única víctima; és cert que hi ha un difunt i uns ferits, però l’única víctima és el nen.

El dia anterior, li vaig comentar a la Glòria, m’havia cridat l’atenció un bon debat conduït per Helena García Melero als Matins de TV3 sobre la mateixa qüestió, però de forma indirecta, sense dir que l’adreçaven a la consellera i la seva determinació sobre qui és la víctima. Ara ho entenia, ara ho plegava, el subtext, allò que es diu entre línies, i entre frases parlades, quan no pots parlar clar: la periodista i el programa ho volien dir i ho van dir. La víctima és el professor Abel Martínez Oliva, incinerat a Lleida mentre Catalunya celebrava cofoia la festassa de Sant Jordi.

Uns dies després, la cosa continua més o menys igual però una miqueta diferent. Ahir, homenatge dels companys al mestre a Lleida i el jutge que arxiva la causa. Continua igual que la Generalitat no dedica una esquela pública a Abel Martínez Oliva. De diferent hi ha, per compensar, la resolució del 28 d’abril: “El Govern acorda impulsar la Càtedra Abel Martínez Oliva a la Universitat de Lleida”, argumentada així: “Amb aquest acord, els departaments d'Economia i Coneixement, Ensenyament i Salut col·laboraran amb la universitat lleidatana per potenciar la recerca i la formació en aquest àmbit. La decisió s'ha pres arran dels fets succeïts la setmana passada i per tal de mantenir viva la memòria del mestre difunt.” El mestre difunt. Els fets succeïts. La setmana passada.

Aquest acord es va publicar l’endemà de l’obertura a Change d’una petició de firmes per acompanyar una carta oberta al Govern d’Espanya i tres ministeris, que demana “Un reconeixement a Abel Martínez Oliva, professor assassinat mentre exercia la docència a Barcelona”. La va redactar i engegar el professor José Fernández González, dilluns 27. Mentre escric aquestes ratlles hi té aplegades unes 102.000 firmes, quan vostè les llegeixi potser tindrà les 150.000 que demana.

El planteig de la petició: “La setmana passada un estudiant de 13 anys va entrar armat al seu institut, va ferir quatre persones i va posar fi a la vida d’Abel Martínez Oliva, un jove professor substitut que, en sentir els crits a la classe del costat, va acudir a auxiliar qui ho necessités.” S’hi demanen reconeixements explícits.

Ramón Acín i Joan Fuster es regiren a la tomba, repetiria si volgués apel·lar a la consciència civilitzada. Però no hi apel·lo. Ser civilitzat vol dir potser examinar a fons i escoltar la memòria lúcida del bon mestre Abel Martínez Oliva.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF