Un banc, una confessió

La confessió de Jordi Pujol el dia de Sant Jaume del 2014 suposa un abans i un després, si més no, respecte de la mirada del pujolisme. A Jordi Pujol. La gran família (Angle), el jove periodista d’EL PAÍS Maiol Roger (1986) ens presenta tots els homes del president (les úniques dones que apareixen són la seva dona i les filles) a partir d’una informació bàsicament bibliogràfica i hemerogràfica. Potser sonen a nou les picabaralles dels fills davant la decisió expiatòria del pare. El secretari general de CDC intenta deixar el pare al marge: “Hem de salvar el seu llegat”. El Júnior exerceix de cap de colla i imposa la seva estratègia per salvar la família i, sobretot, la mare.

La tasca de Roger recorda la de Jorge Luis Borges en el seu conte Pierre Menard, autor del Quijote, que escriu de bell nou uns capítols del Quixot copiant lletra per lletra l’original de Cervantes, i la del sicilià Leonardo Sciascia a El cas Moro, que ho fa amb les cartes del dirigent democratacristià assassinat per les Brigades Roges, però tot plegat fa que en traiem un significat diferent. La informació sobre Florenci Pujol, Francesc Cabana, Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Javier de la Rosa, Miquel Roca, Duran i Lleida, Felip Puig o Artur Mas és la sabuda (o bé publicada), però els retrats ben perfilats per Roger es llegeixen com si fossin nous.

A tall d’exemple, l’estirabot que el conseller Antoni Subirà (cosí polític de Jordi Pujol) etziba al president de la Generalitat una nit, abans d’anar dormir, en un viatge oficial a Indonèsia, ja no fa riure sinó plorar d’indignació: “President, ja saps com li diuen aquí a la dona del president (el dictador Suharto)?: Lady 15%. Ja veus com van aquí, haurem de pujar la quota a la Marta (...) Pujol respon amb un somriure”. Marta Ferrusola, a més a més, es passeja pel Palau de la Generalitat com si fos casa seva “donant ordres a consellers i esbroncant els càrrecs”. També apadrinant-los, com Prenafeta o el mateix Artur Mas.

Pere Ríos, així mateix periodista d’EL PAIS, feia temps que tenia els ulls posats en el sumari de Banca Catalana i ja havia enregistrat una pila de protagonistes del cas. La confessió l’esperona a posar-hi el punt final, a repreguntar en alguns casos, i, sobretot, a fer caure el mite d’un Pujol arruïnat i perseguit pel seu patriotisme. A Banca Catalana: caso abierto (Península) explica que Jordi Pujol va saltar del vaixell de Banca Catalana abans d’enfonsar-se amb les butxaques ben plenes i que es va aprofitar del seu càrrec i del seu lideratge moral dins del catalanisme polític per eludir responsabilitats.

Ríos aconsegueix que la seva prosa, salpebrada per unes entrevistes alliçonadores, faci entenedora l’enginyeria financera i unes xifres traduïdes en euros i en renda actualitzada. El sumari del cas deixa ben palès que Jordi Pujol es va enriquir quan dirigia l’entitat financera, fins i tot quan aquesta tenia pèrdues i patia un procés de descapitalització sense aturador. D’aquesta manera, entre 1974 i 1980, “Pujol se embolsó en dividendos ilícitos más de 84 millones de pesetas”. Uns quatre milions d’euros a dia d’avui.

En els papers del sumari, procedents de Banca Catalana, curiosament es troba el certificat de l’impost de successions que van pagar (Jordi Pujol, la seva germana i la seva mare) en rebre l’herència de Florenci Pujol: 22 milions de pessetes. Ríos calcula en 3.166.535 euros el total de la fortuna heretada amb la renda actualitzada i explica, amb tota mena de detalls, com l’impost va sortir de franc a la família Pujol, ja que es va pagar amb la venda d’unes accions de Banca Catalana l’any 1982 (quan eren paper mullat) a una societat instrumental del mateix banc que estava en números vermells i que va rebre un préstec de la mateixa entitat per tancar la compra.

Els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, que prologuen el llibre per separat, no van ser uns instruments del Govern socialista per fer fora un president nacionalista que els havia guanyat a les eleccions; ben al contrari, van ser dues persones incòmodes per al mateix Govern, que desitjava mirar cap a un altre costat, com van fer la majoria de magistrats que van fugir d’estudi, alguns sense mirar-se els papers, com denuncien alguns col·legues.

Jordi Pujol va treure pit de la seva exculpació, però cal recordar que els magistrats no van posar en dubte els informes demolidors del Banc d’Espanya i que es van rentar les mans per raons formals. El rescat de Banca Catalana va costar 344.049 milions de pessetes a les arques públiques i va deixar una petja d’impunitat que va posar la llavor de la corrupció política.