Aigua fresca i cristal·lina

A Escafarlata d’Empordà (2011), Adrià Pujol (Begur, 1974) demostrava que ja no calia tenir una cinquantena d’anys per escriure un llibre de memòries, que ja no calia enfrontar-se a les peripècies del passat amb una actitud reflexiva i melancòlica pel temps perdut, i que no calia tampoc seguir els passos de l’escriptura autobiogràfica convencional, sotmesa a les exigències de la biografia o del relat: a partir dels llibres de Michel Leiris, afirmava Philippe Lejeune a El pacte autobiogràfic, era impossible començar les autobiografies amb el suat incipit“Jo he nascut tal dia de tal mes i de tal any”.

A partir de l’exemple de Leiris, doncs, era possible començar un llibre autobiogràfic de la manera que feia Pujol a Escafarlata d’Empordà, explicant com l’endemà de morir la seva mare se’n va de festa “perquè no tenia clara la pauta de què cal fer quan se’t mor la mare i ets un adolescent”, explicant com els amics li organitzen un encontre amb una noia a la qual “li havien demanat que se’m follés, per allò d’animar el noi, perquè se li havia mort la mare”. Hi havia tots els ingredients de l’autobiografia com a gènere literari o com a remei particular —hi havia el desig de descriure’s per escrit i de captar la pròpia realitat per damunt del pas del temps, el gust de contemplar-se i la necessitat de ser absolt—, però les regles del joc eren, sobretot, inventar una forma nova on encabir el seu anecdotari —organitzar un discurs amb unes normes i unes derives—, i usar uns registres dialectals i juganers i vivaçment harmònics que es llegissin, tal com es diu a Picadura de Barcelona de les traduccions de Ferran Ràfols, “com si fossin un glop d’aigua de la meva llengua materna. Aigua fresca i cristal·lina”.

Picadura de Barcelona comença en el punt on acaba l’anterior, quan l’autor, als dinou anys, se’n va de Begur per matricular-se a la universitat i viure en una ciutat que acabava d’entrar en coma amb els Jocs Olímpics i que ja es preparava per rebre el cop de gràcia amb l’allau turística. La fórmula utilitzada per Pujol és la mateixa —un conjunt de fragments i retalls de vida que menystenen la linealitat cronològica per simular el règim caòtic i el desordre de la memòria—, però si el centenar de textos que conformaven Escafarlata d’Empordà podien semblar un dietari de records o d’assajos breus, aquí les anècdotes, les teories, les crítiques, les especulacions i les bromes es lliguen amb el recurs d’un argument universal: el retorn de l’autor cap a casa seva després de travessar parsimoniosament Barcelona de punta a punta durant la nit d’un dissabte. L’autor fuma, beu les cerveses que compra als pakistanesos, agafa un taxi i se’n va a la platja per veure-hi sortir el sol. Arriba a casa seva, es dutxa, prepara l’esmorzar per a la família i assisteix a la reunió de feina prevista pel diumenge amb un tinent d’alcalde de Barcelona. Però més enllà d’aquestes simulacions novel·lesques, el que sobretot fa és passar-se el periple xerrant, “pràcticament sol, o només en companyia d’espectres”, com si el llenguatge creés per la seva pròpia substància fonètica associacions i correspondències entre les paraules i les coses.

Pujol sap narrar i construir escenes memorables quan recorda les diferents Barcelones que ha conegut, els episodis delirants de quan feia de barquer a l’Estartit, o el viatge al Iemen pocs mesos després de l’11-S, per exemple, però per damunt de tot, el que atrau de Picadura de Barcelona és la intensitat moral i verbal de la seva escriptura.

No podia ser de cap altra manera, perquè hi va haver un dia que Pujol va descobrir gràcies a Blai Bonet la diferència existent entre el “passatemps” de redactar i la “penitència d’escriure”, la lluita “per la definició més arran possible de la cosa definida”, “la pugna per acostar-se, per esgarrapar, encara que sigui per tocar amb la punta de les paraules les ombres, els homes, les roques i el mar, el blau”. Potser hi pot haver qui retregui a Pujol que s’interessi més per les paraules que per les frases, però el goig que provoca Picadura de Barcelona és tan vigorós que ja s’espera amb ànsia —i amb la certesa de la seva qualitat— que compleixi el que anuncia i es pugui llegir aviat la vida dels seus avis i besavis.