Moscovici: “Grècia té els mateixos problemes amb Varufakis o sense”

Francès. Socialista francès, per a més senyals: una mena d'encreuament entre miterrandista i socioliberal. Amb visió política, amb altura intel·lectual, amb l'inevitable passat trotskista. I alumne avantatjat –sense els seus amors desordenats– de Dominique Strauss-Kahn. Pierre Moscovici (París, 1957), comissari d’Afers Econòmics, convoca EL PAÍS i La Repubblica en un restaurant del districte europeu de Brussel·les. Menja amb gana. I devora amb el mateix entusiasme les preguntes sobre Grècia, sobre el tomb en la política econòmica, el paper destacadíssim del BCE en la recuperació i –per fi– entona un mea culpa insòlit en les institucions per la gestió de la crisi. La Comissió Europea es va equivocar: “Hem comès errors”. Després posarà tots els peròs que faci falta, però sobretot avisarà que “el que és imperdonable” seria “repetir aquests mateixos errors per obstinació”.

Aquest desacostumat mea culpa val per als remeis generals de política econòmica que s'ha autoreceptat Europa (el continent comença a créixer després d'haver-se tret del damunt la camisa de força de l'austeritat a ultrança), però aparentment no per Grècia, origen i estació de pas en totes i cadascuna de les sacsejades de la crisi.

La puntada de peu escales amunt al controvertit i brillant ministre Iannis Varufakis s'ha assaborit a Brussel·les gairebé com una victòria. Varufakis, amb tot, segueix aquí: “És un actiu del Govern”, ha subratllat el primer ministre Alexis Tsipras. Pot ser que en retirar-se a un segon pla sigui més fàcil un acord, però molts dels seus arguments segueixen sent vàlids: Grècia necessita com l’aire que respira alguna classe de reestructuració del deute, objectius fiscals més realistes i una política diferent de la sobredosi de retallades que s'ha endut un 25% del PIB des del 2010. Moscovici tanca files per aquest flanc. “Amb Varufakis o sense, el problema de Grècia és el mateix: Atenes ha de presentar una llista concloent de reformes, i ràpid. No es pot perdre temps”.

“Hem comès errors; seria imperdonable que els repetíssim”

Grècia pot pagar? No és imprescindible alguna mena de reestructuració? El comissari deixa en l'aire la resposta una vegada i una altra. “Cal escometre els problemes d'un en un, i el més urgent és culminar amb èxit el programa d'ajuda financera: només després podrem parlar d'altres coses. Per resoldre el problema actual només hi ha una paraula clau: reformes. Sense això, Grècia no recuperarà credibilitat”. “Sóc un reformista: per a mi les reformes són sinònim de progrés; no de sacrifici, de càstig”, aclareix. Aquesta recepta no sembla una espècie de diktat, els grecs no han dit a les urnes que volen una altra cosa? “No existeix aquest diktat: no estem desafiant el Govern grec, estem dient-li que faci exactament el que es va comprometre a fer el 20 de febrer”.

“Els grecs van escollir un Govern amb determinades prioritats i no seré jo qui qüestioni la democràcia. Però alhora es tracta d'un país que ha rebut ajuda financera, i això exigeix respectar certs compromisos”. Moscovici descarta de ple el risc d'accident: una sortida de Grècia de l'euro, o un impagament dins de l'euro. “No hi ha pla B”, diu terminantment. Els mercats no semblen creure el mateix. “Però els mercats saben que Grècia es quedarà a la zona euro”, reitera.

Més enllà de Grècia, Moscovici reflexiona sobre una economia europea, en què conviuen amb pertorbadora promiscuïtat una incipient recuperació amb inconfortables zones fosques: des dels riscos de deflació fins a l’esmentada Grècia, el conflicte amb Rússia o els sempiterns problemes d'algunes de les grans economies.

“Atenes ha de presentar una llista concloent de reformes, i ràpid”

França no pren el vol. Itàlia fa 15 anys que està en crisi. Espanya treu el cap, però des de molt avall. “El to amb Europa ha canviat: és l'única zona del món en què l’FMI ha millorat els seus pronòstics”, dispara amb optimisme aquest economista amb formació filosòfica i fill de psicòlegs. La recuperació espanyola “està sorprenent”, assegura, però immediatament reclama mantenir el camí reformista i una consolidació fiscal compatible amb el creixement.

Moscovici desconfia de la salmòdia brussel·lesa que tendeix a posar l'economia espanyola com a exemple, per les taxes d'atur elevades i voluminós dèficit: “Espanya creix ara més que la mitjana després d'anys de crisi. La reactivació és com per estar-ne satisfets, però la prioritat absoluta d'aquesta Comissió és l'ocupació”, matisa. Està satisfet amb l'anunci d'una rebaixa fiscal en un país que està gairebé 10 punts del PIB per sota de la mitjana europea en ingressos impositius? “Aquesta mesura encara no s'ha aprovat”, es limita a contestar.

La perifèria té la sensació que Brussel·les abraça la flexibilitat just quan la marea arriba als grans països: Itàlia i França. “Les decisions sobre aquests dos països respecten totalment el pacte d’estabilitat. França té més temps per rebaixar el dèficit perquè ha fet un esforç estructural suficient; mínim, però suficient. Itàlia no complirà les seves obligacions respecte al deute, però aquesta desviació es pot explicar per les condicions cícliques”. Tampoc amb Alemanya no treu el fuet: “Té marge fiscal per fer alguna cosa més, però als qui critiquen Berlín perquè la seva política econòmica dificulta l'ajust en la perifèria els diré que no em sembla útil culpar països que han aconseguit grans èxits”.

I, per fi, el promès i inusual mea culpa: “Hem comès errors”, diu dels primers anys de la crisi, en què ell va ser ministre amb François Hollande. “No és un secret que no vaig ser un gran fan d'alguns dels governs d'aquella època, però va caldre improvisar mesures enmig d'una crisi majúscula. No sóc amic de donar lliçons retrospectives, però seria imperdonable que repetíssim els mateixos errors per obstinació”. Moscovici té en ment aquesta al·lucinació col·lectiva, que va ser l'anomenada austeritat expansiva; ni per un segon sembla que estigui pensant en Grècia.