Bolets, aturats, falangistes i el relat de les Bases de Manresa

Que no, que en aquelles condicions els investigadors de les col·leccions de zoologia no podien treballar: a la planta baixa ja hi havia el Servei Municipal de Matrícules per a Escoles Primàries. I com que amb aquella àrea allà la nova ja no hi cabia, algunes de les dependències de la flamant Borsa de Treball Municipal, una mena d’oficines d’atur, van ocupar parcialment el 22 de juny de 1932 també la primera planta, a tocar de les col·leccions dels exquisits científics. La Junta de Ciències Naturals va queixar-se a l’Ajuntament, doncs, per “las molestias que la clientela de dicha Bolsa ocasiona por su carácter extremista, entorpeciendo los trabajos de investigación del peligro que supone para las valiosas colecciones del mismo y las amenazas reiteradas de incendiar el local”.

Com, en plena República, va arribar a produir-se aquest conflictiu overbooking en un dels pocs edificis que quedaven dempeus de l’Exposició Universal de 1888, és una mostra de les moltes peripècies en la convulsa vida de la que havia de ser una de les edificacions més modestes d’aquella fita de Barcelona, el seu principal Cafè-Restaurant.

Lluís Domènech i Montaner, el seu creador, no era llavors ni de lluny l’arquitecte que acabaria sent (Hospital de Sant Pau, Palau de la Música…), tot i que apuntava maneres, com tot just dos anys abans mostrà amb l’edifici de l’editorial Montaner i Simón, avui Fundació Tàpies. Allà, com al futur cafè, ja faria servir la trencadora i industrial totxana vermella, a imatge del que havia fet Gaudí a Barcelona a la casa Vicens del carrer Carolines o estava acabant a l’edifici de les Teresianes de Ganduxer. També jugarà amb el ferro, com fa Eiffel a París… L’encàrrec, fruit de l’amic i director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona on feia classes, Elias Rogent, anava justet (picabaralles per veure qui el pagava entre l’Ajuntament i la comissió organitzadora), però es va comprometre a enllestir-lo en vuit mesos, per quan s’inaugurés l’Exposició, el 20 d’abril de 1888.

Quan el projecte d’aquella mena de castell amb torres i dibuixos blaus en escuts blancs d’artistes com Josep Llimona o Alexandre de Riquer va veure la llum a la premsa, els barcelonins no van dubtar a fer un símil amb els decorats d’una obra del popular Frederic Soler, Pitarra, en aquella època en dansa, El Castell dels Tres Dragons. Així quedà batejat un edifici que una vaga de manobres va endarrerir tant que el 12 de juny va fer dimitir Domènech perquè se l’obligà a entregar l’edifici sense estar acabat, com recorda Rossend Casanova en el seu imprescindible El Castell dels Tres Dragons (2009), fruit de la seva tesi doctoral.

Un any i mig després, el gener de 1891, el consistori va oferir a Domènech l’oportunitat d’acabar l’obra. L’arquitecte apostà per enllestir les torres i l’ornament interior i exterior, per a ell cabdal. No dubtà, obsedit a unir arquitectura i arts decoratives en temps ja industrials, a instal·lar en el mateix edifici quatre obradors que veieren passar gent com l’escultor Eusebi Arnau. Els tallers no estigueren exempts de polèmica, i per partida doble: per si d’ells va sorgir tot el brou que va nodrir la consolidació del Modernisme, i per si l’arquitecte utilitzà els espais i els diners públics per als seus treballs privats a Comillas.

Les presses tornarien un any i mig després. Calia l’edifici per encabir-hi el nou Museu d’Història, que obrirà l’octubre de 1892, però que les mancances farien tornar a tancar fins tres mesos després. Com que els objectius no s’assoliren, l’Ajuntament decidí donar el tercer ús a l’edifici, ara com a Escola i Conservatori Municipal de Música (1896), una adequació que comportarà la primera destrucció de part de l’obra original. Les classes conviuran al primer pis amb una exposició de piscicultura i pesca de gran èxit, la primera a Barcelona (desembre 1912) i altres activitats, que s’aturaran quan el 1917 es vulgui fer el Museu de Catalunya d’Història Natural. Aquest havia de comportar una quantitat tal de reformes que acabaria amb moltes particularitats de l’edifici, una desgràcia que només aturà el pronunciament de la Dictadura de Primo de Rivera de 1923, que el 1924 decidí traslladar-hi la secció zoològica del veí Museu Martorell.

Una exposició de 220 espècies diferents de bolets enceta el període republicà del Castell, i serà quan acollirà les matrícules de les escoles primàries i la famosa Borsa de Treball Municipal. Pitjor serà en els primers temps de la dictadura franquista: malmès pels bombardejos (amb ells es perdran els darrers rics vitralls d’Antoni Rigalt), la Falange hi instal·larà als baixos menjadors del seu Auxilio Social, que funcionaran fins a 1945, quan l’espai fou cedit al Museu de Zoologia.

Més a prop de l’estat ruïnós que d’una altra cosa, l’edifici va trampejant les dècades (als seixanta, les humitats ensorren part dels terres; fins a 1971 no es va adequar l’edifici al voltatge elèctric modern; fins a 1980 no es va poder treure la veïna Academia Álvarez, que ocupava els terrenys amb un camp de futbol i que utilitzava la torre de l’Homenatge de l’edifici com a vestidor i dutxes masculines). Fins ben entrada la democràcia, el 1982, no es faria la primera gran rehabilitació, amb la construcció d’un edifici subterrani.

Potser el Castell dels Tres Dragons ha estat destinat sempre a ser la Casa del Conte. Si més no, des de 1892: les obres acullen sovint la visita de gent com Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba. No vénen a veure tant el resultat final de l’edifici com el seu creador, Domènech i Montaner, membre de la Lliga de Catalunya i president de la Unió Catalanista. Amb els obradors a tota màquina, l’arquitecte no té temps per assistir a les reunions polítiques d’aquell bulliciós any que ha de donar com a fruit les Bases de Manresa. Sí, d’això en deurien parlar entre maons i dracs i galls de ferro forjat, però allí no s’hi redactà el projecte de les Bases de Manresa, com es va arribar a dir i com Casanova també rebutja clarament. És fantasia, mite... la base dels millors contes.