Els especialistes demanen més recursos per vigilar la salut mental dels menors

El debat sobre l'atenció a menors amb trastorns mentals està sobre la taula després que dilluns passat un nen de 13 anys, enmig d'un suposat brot psicòtic, matés un professor en un institut barceloní. L'aula no és aliena als prejudicis sobre la salut mental, malgrat que un 20% dels joves presenten alguna patologia. Els experts demanen més coordinació entre mestres, pares i el sector sanitari i social per atendre millor les necessitats dels menors.

El desplegament territorial de protocols i recursos per detectar i atendre aquestes dolences és desigual. A País Basc, per exemple, la ràtio de psicòlegs clínics infantils és de 8,5 per cada 100.000 habitants. A Catalunya, de 14. En canvi, a Extremadura és de 2,1 i a Andalusia, de 2,4, segons el Llibre Blanc de la Psiquiatria de Menors, de la Càtedra de Psiquiatria Infantil Fundació Alicia Koplowitz-UCM.

"Costa que la població adolescent arribi al sistema sanitari, per això els busquem nosaltres”, explica Cristina Molina, directora del Pla Català de Salut Mental. El programa Salut i Escola a Catalunya n'és un exemple: incorpora consultes periòdiques d'una infermera als instituts. Un terç de les consultes que realitzen els menors de manera proactiva tenen a veure amb la seva salut mental. I vora un 4% es deriven a especialistes. Però en general, a l'escola pública el rol de vigilància recau en els psicopedagogs, que s'ocupen també del suport a estudiants amb dificultats especials, l'orientació professional i la tutoria. “La UNESCO diu que la ràtio adequada és d'un professional per cada 250 alumnes. Aquí és superior als 1.800”, diu Ana Cobos, presidenta de la Confederació d'Organitzacions de Psicopedagogia i Orientació d'Espanya. El model és diferent a cada comunitat. A Castella-la Manxa i a Cantàbria, explica, cada centre té el seu propi personal. A Andalusia o Madrid un equip s'encarrega de diversos instituts. “Un sol professional per a un centre de 600 alumnes no pot fer el treball de seguiment amb la mateixa qualitat.”, critica Enrique Castillejos, del Consell General de Col·legis Oficials de Psicopedagogs d'Espanya.

Cobos i Castillo coincideixen que hi ha “una falta de voluntat política” per impulsar l'orientació. La partida dels Presuposstos Generals d'educació compensatòria, que busca anivellar els desavantatges d'alumnes amb problemes socioeconòmics i amb la qual es paga als tutors, s'ha retallat un 92% des del 2011 segons UGT-FETE.

Els experts recomanen que hi hagi un equip multidisciplinari que actuï en xarxa de forma independent a l'atenció a adults, coordinant les accions des d'atenció primària, l'escola i la família. “hi ha tradició d'interconnexió entre Sanitat, Educació, Serveis Socials i Justícia”, es queixa Cobos. Catalunya és, paradoxalment, una de les regions on més s'ha desenvolupat aquest sistema. Quatre comunitats (Aragó, Cantàbria, Castella-la Manxa i la Comunitat Valenciana) no tenen un protocol específic per a menors.

Més enllà de protocols, és fonamental la implicació familiar. “De vegades els problemes només es manifesten a casa o a l'escola. Una trucada de l'orientador és una part normal del procés educatiu”, diu Carme Grifoll, de Fòrum Salut Mental. Si els pares es neguen a una intervenció mèdica, els facultatius han de prevaler el criteri clínic. “Poden posar el cas en mans de l'autoritat judicial”, explica Molina.

“Pares i escola no poden trivialitzar els problemes de salut mental dels nens”, diu José María Sánchez-Monje, de la Confederació d'agrupacions familiars de malalts mentals. Però en casos com el del nen barceloní, els experts insisteixen en l'excepcionalitat. “No sempre es pot detectar tot. Segurament en aquest cas la dolença es va desenvolupar més ràpid del que poguessin preveure perquè hi ha símptomes que no són específics”, diu la presidenta de l'Associació Espanyola de Psiquiatria del Nen i l'Adolescent, Josefina Castro.