La fallida és un desastre

A mesura que s'eternitzen les negociacions entre Grècia i l'Eurogrup —i seguiran embolicant-se fins gairebé al mateix precipici—, no solament l'economia grega capota més i més, encara que un sol dia pugui ser millor. També succeeix que al caire dels nervis hi proliferen idees sorprenents, de vegades absurdes.

Una d'aquestes idees atrabiliàries consisteix que una fallida o suspensió de pagaments de Grècia pogués ser benèfica. Totalment fals. Mai una fallida és una bona solució; com a màxim, serà una sortida si fallen totes les altres. I a fe que n'hi ha d'altres de menys letals: des d'un millor acord de tercer rescat fins a una —més discutible— quitació, o plans més complexos que incorporin un estímul fiscal/inversor europeu per rellançar l'economia hel·lènica i fer-la més competitiva i viable.

Fins ara la fallida (“default”) s'associava a la sortida/expulsió de l'euro (“Grexit”), pactada o per accident (“Grexident”). Des de fa dies s'ha posat de moda la variant “default sense exit”. O sigui, fallida, però dins de l'euro. Com si Grècia fos Califòrnia, que va suspendre pagaments però es va recuperar sobretot amb les seves pròpies forces, pel seu potencial endogen. Com si l'euro estigués tan consolidat com el dòlar. I com si el pressupost europeu (1% de el PIB) fos tan gran com el nord-americà (més del 20%). Tot això arribarà, però amb temps.

La fallida (“default”) caòtica, unilateral, hostil, desordenada, salvatge i sense pacte seria una catàstrofe. Per als ciutadans grecs i per als de tota l'eurozona. Sí. No pagar el deute contret amb l'FMI convertiria Grècia en un pària exclòs dels mercats mundials (ningú el finançaria). No pagar al fons de rescat europeu i/o als altres Estats membres de la UE multiplicaria els seus dèficits (el d'Espanya, en un 2,6%: gairebé la meitat del 5,8% actual), i provocaria la malvolença d'aquests creditors.

A el BCE li seria gairebé impossible seguir donant suport a la banca grega —amb balanços farts de bons públics nacionals, de sobte superdevaluats— i la fallida de l'Estat es doblaria de fallida bancària.

Els dipositants s'emportarien tots els diners residuals un minut abans, cosa que faria augmentar l'asfíxia financera, i caldria establir un corralito permanent (prohibició de moure els diners, extraccions limitades dels caixers) per evitar aquesta fugida, com es va fer a Xipre, encara que aquí va ser durant una breu temporada.

És cert que es podria evitar la sortida de l'euro i per tant se salvaria la irreversibilitat de la unió monetària. Però el setge a la lliure circulació de capitals degradaria no solament l'eurozona, sinó que esquinçaria el mercat interior. Desnaturalitzaria tota la UE. I els socis es veurien temptats a imposar a Atenes, amb la màxima duresa, les sancions del Pacte d'Estabilitat.

La versió dolça de la fallida unilateral i salvatge és el “default” pactat entre tots. Però si hi ha capacitat de pacte per ventura no és millor pactar una solució superior, com un tercer rescat ben fet? El que es fa bé és sempre millor que el que es fa malament.