El vi de Ken Follett i els calçotets de James Ellroy

James Ellroy no té a qui firmar llibres. Durant deu minuts ningú s’acosta al geni de la novel·la negra. Al seu costat, Javier Marías i el periodista Enric Juliana no paren de dedicar exemplars dels seus darrers treballs. De fet, abans que arribessin ja tenien una cua de lectors esperant-los. Però ningú espera Ellroy. En dues hores firmarà uns vint exemplars, això li permet xerrar pausadament amb cada persona que s’hi acosta. Lluny d’Ellroy, Ken Follett sembla un mariscal britànic a la Primera Guerra Mundial. Superb i elegant de blau marí, els seus ajudants de camp li preparen el quarter i li disposen ordenadament centenars de joves, grans, ciutadans locals i turistes que el volen tocar i veure’l de prop.

A Ellroy, autor de Black Dahlia, de L.A. Confidential, personatge de biografia trepidant i supervendes als Estats Units, sembla que a Barcelona el coneixen pocs. Però aquells que el coneixen cauen en el perfil d’admiradors enciclopèdics: “Vull que el lector s’obsessioni amb la meva novel·la”, va dir Ellroy aquesta setmana. Jo vaig estar durant mesos somiant amb la dàlia negra. El periodista Víctor Lloret m’explica a Twitter la seva recent trobada amb Ellroy, els seus vint minuts parlant de les dimensions del membre viril del seu pare i de la promiscuïtat a Hollywood. 

Espanya, el més civilitzat d’Europa

Ellroy porta la mateixa roba que ha vestit durant els darrers tres dies: camisa hawaiana, sabatilles blanques i pantalons blancs caiguts com un raper i que deixen al descobert els seus calçotets. La seva última interacció amb una lectora a la parada de La Central és amb la senyora Montserrat Sirvent, de 92 anys, que li pregunta a quina hora arriba Josep Maria Espinàs. “No entenc el castellà, perdoni”, respon Ellroy.

Diuen que l’escriptor més fosc de Los Angeles és esquerp, però a Barcelona és encantador. Em fa cinc cèntims de les seves experiències durant les dues setmanes que porta de promoció a Espanya: “Sóc poc sociable, sóc animal del sofà de casa meva, però per vendre llibres faig el que calgui”. Malgrat considerar-se reservat, Ellroy assegura que està gaudint del Sant Jordi: “Estic fascinat. És el més a prop que he estat de la cultura espanyola. Espanya és el país més civilitzat i amable d’Europa”. Li faig l’inevitable apunt de la cultura en català i Ellroy afegeix que ja ho sap, “però és Espanya, no?”. A moltes de les dedicatòries acaba amb un "visca Espanya".

Firmes amb Marqués de Griñón

Follett sembla representar l’oposat a Ellroy. El seu posat de sir no coincideix amb els pantalons bruts i els calçotets d’Ellory. La informalitat de l’americà contrasta amb l’automatisme de l’autor d’Els pilars de la Terra. Follett ha posat com a condició que durant les hores que firmi llibres, li serveixin vi. A l’estand de l’Fnac un assistent li va omplint una copa amb Marqués de Griñón. Follett està acompanyat per un ampli seguici, però sense guardaespatlles. Risto Mejide, desbordat per adolescents que li demanen autògrafs fins i tot en parts del seu cos, firma escortat per dos guàrdies.

A les dues en punt Follett decideix que és hora d’anar a dinar i desenes de persones es queden sense la seva dedicatòria. A la cua arrenca una discussió entre un noi i uns empleats de l’Fnac perquè el jove feia gairebé dues hores que s'esperava. Francisco Ibáñez, a l’altra punta del recinte, afegeix vint minuts més de gargots. Quan s’aixeca, els lectors que l’esperen amb l’exemplar d’El tesorero a les mans organitzen un motí. S’amunteguen a la sortida de la parada i avisen que no marxaran sense la seva signatura. L’editor d’Ediciones B, Ernest Folch, sembla preocupat perquè els ànims s’escalfen. La solució l’aporto jo: sortir per l’extrem on hi ha els fans de Follett. I com si fos en Mortadel·lo disfressat, Ibáñez desapareix en un tres i no res.