“No sé com tornar a classe després del que ha passat”

“Abel, gràcies per aquesta setmana amb tu i pels teus ensenyaments. Llàstima que tot acabés així. Ens has protegit fins al final i has estat molt valent. Sempre recordaré la teva valentia i els teus coneixements. Un petó, Ainhoa”. Aquesta nota, escrita per una alumna de segon d’ESO, adorna l'entrada a l'institut barceloní Joan Fuster juntament amb desenes d’espelmes, dibuixos i cartes de condol. És el centre on dilluns un estudiant de 13 anys va matar el professor Abel Martínez, de 35 anys, i va ferir quatre persones més. L'institut va reobrir per rebre un altre cop els estudiants després d'una jornada d'ajuda psicològica per a alumnes i docents.

Abans de les vuit del matí un degoteig d'estudiants va anar arribant al centre, situat a Navas, un barri de classe mitjana travessat per l’avinguda Meridiana. A prop hi va tenir lloc una altra de les tragèdies més tristes de la història d’Espanya: l'atemptat d’Hipercor el 1987. La d'ahir no va ser la típica entrada a classe, amb alumnes esvalotats. No hi havia cançons sonant a l'altaveu dels telèfons mòbils, ni bromes. Les converses eren en veu baixa, com quan s'està al saló de la casa d'un desconegut.

El desassossec i la consternació envaïen l'atmosfera. Encara que molts dels estudiants havien deixat als seus armaris les peces fosques que havien vestit el dia anterior per tornar als texans trencats i les samarretes amb estampats de tires còmiques de sempre, era fàcil veure que estaven de dol. Una sensació que també es reflectia en les cartes que adornaven la porta: “No hi ha paraules per explicar la tragèdia”. Abans d'entrar per heure-se-les amb les matemàtiques o la llengua, alguns s’aturaven per tornar a encendre les espelmes apagades.

“Hem fet un treball de posar en comú el que sentim, no com a individus, sinó com a comunitat educativa”, va explicar una de les psicòlogues que va participar en el dispositiu d'atenció de dimarts i que seguirà al centre uns dies per als alumnes que ho necessitin. “Els professors ho porten amb més dificultat”, agrega un dels seus companys. “No sé com tornar a classe després del que ha passat”, expressava una professora en una altra de les notes de la porta. Els dos psicòlegs concorden amb el fet que la comunitat educativa està responent d'una manera “exemplar”. Però la lluita per tornar a la normalitat serà llarga. Encara està pendent un acte oficial de comiat del mort.

Una vegada més, els estudiants de batxillerat van posar una gran pancarta, a manera de pantalla, per impedir que les càmeres –moltes menys ahir que en els dos dies anteriors– enfoquessin els alumnes que entraven al centre i algun professor vigilava des de lluny. “Exigim respecte a la nostra intimitat”, deia el rètol. Amb molta menys hostilitat que en els dos dies anteriors, uns reivindicaven el seu dret a la intimitat i uns altres a la informació. Un debat que, per aquests dies, professionals de tots els camps demanen tornar a obrir.

Després del so del timbre, a les 8.10 h, les portes es van tancar puntualment. Pocs estudiants van arribar acompanyats dels seus pares, a diferència dels dos dies anteriors, quan després de la tragèdia es veien nens i adults nerviosos i tan abraçats que semblava que no es volien deixar anar mai. Ahir havien d'anar sols a l'insti. La vida, encara que calgui lluitar, ha de seguir.

Les portes s'han tancat puntualment a les 8.10 del matí. Dos agents dels Mossos d'Esquadra i quatre de la Guàrdia Urbana s'han encarregat de vigilar l'entrada dels estudiants. Alguns s'han parat davant de l'altar improvisat a la porta i han posat espelmes i han deixat notes de record. "No hi ha paraules per explicar la tragèdia", diu un dels dibuixos.

Una vegada més, com va passar ahir, els estudiants de batxillerat han format una barrera entre les càmeres, avui menys nombroses, i els alumnes que entraven al centre. Amb molta menys hostilitat que en els dos dies anteriors, uns han reivindicat el seu dret a la intimitat, i els altres, el de la informació.