Europa, la fi d’una il·lusió

Un munt de vidres trencats acullen els visitants de la Fundació Miró. Potser són les runes de l'art contemporani, una metàfora més que actual en aquests dies de polèmiques, denúncies i reivindicacions. Les deixalles tallants són la memòria tangible de Brindis, la performance concebuda per Luiz Simoes i Sabina Simón per a la inauguració de l'exposició Prophetia, oberta a la Miró fins al 7 de juny. Durant l'habitual aperitiu de celebració, els artistes van demanar als participants que dipositessin els seus vasos en una plataforma, que després va pujar amb la seva càrrega de vidres gairebé a l'altura del sostre, on una freqüència inaudible els va fer explotar amb un fort estrèpit.

“Els artistes van descobrir que la freqüència del Big Bang és la mateixa que fa explotar qualsevol tipus de vidre, tot i que en aquesta obra més aviat al·ludeixen a les runes del projecte europeu”, explica Martina Milá, cap d'exposicions de la Miró. Després de mirar a l'Europa del segle passat, a Prophetia la Fundació se centra en la situació del somni europeu de la mà de 24 artistes de diversos països i sensibilitats, reunits per la comissària Imma Prieto.

Un vídeo del 2003, Dammi i colori de l'albanès Anri Sala, que recull el projecte utòpic del llavors alcalde de Tirana, un artista que va voler pintar de colors tota la ciutat, dóna inici a un recorregut que alterna anhels i desencisos. Cada obra explica una història intuïtivament desxifrable, tot i que per a qualsevol dubte existeix un full de mà concís i explicatiu, ja que en lloc de l'habitual catàleg la comissària ha optat per una publicació amb set assajos que analitzen el moment actual a partir dels tres conceptes que articulen la mostra: el rapte, la correspondència i la responsabilitat. “El rapte en el sentit de segrest de l'ideari comunitari arran de la crisi. La correspondència o no entre la utopia i la realitat i la responsabilitat com a actitud per salvar el projecte europeu o denunciar-ne els límits”, indica Milá. Antoni Muntadas, amb una catifa que reprodueix la bandera europea i al·ludeix a la unió monetària com a eix principal del projecte, encapçala un cartell d'artistes espanyols que inclou Eugenio Ampudia, Daniel G. Andújar, Jordi Colomer, Mateo Maté, Jorge García i Avelino Sala amb dues escultures sobre la crisi de la cultura i l'educació pública. Pelayo Varela ha creat un rellotge les agulles del qual van esborrant fragments de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Núria Güell ha aprofitat la possibilitat que li proporcionava la mostra de produir una obra per intentar –de moment, sense èxit– aconseguir l'estatus d'apàtrida, mentre que Chus García-Fraile compara el fervor per la pàtria amb la veneració religiosa, creant uns vitralls d'estil gòtic amb banderes europees en lloc d'imatges religioses.

La mostra, que ofereix l'oportunitat de veure obres d'artistes en alça que han exposat rarament a Espanya, com els noruecs AK Dolven i Per Kristian Nygard, el grec Kostas Bassanos, la croata Renata Poljak i la portuguesa Filipa César, es tanca amb una pintada de les italianes Sara Goldschmied i Eleonora Chiari, que han escrit al mur del pati interior de la Fundació: "La democràcia és una il·lusió".