El modernisme ‘incendia’ Ferrara

El modernisme català és conegut més enllà de les nostres fronteres. Viatja en les càmeres, les retines i la memòria de milers de turistes que visiten Barcelona cada any, però també ha estat objecte d'exposicions, com la del Museu d'Art de Cleveland el 2007, el Metropolitan de Nova York i el Museu Van Gogh d'Amsterdam, totes dues el 2007. Ara és Itàlia, en concret la ciutat de Ferrara, la que es rendeix davant l'allau d'obres produïdes en aquest període d'esplendor artística que va viure la ciutat. Avui s'obre al públic al Palazzo dei Diamanti l'exposició La rosa de foc. La Barcelona de Picasso i Gaudí, en la qual s'han reunit fins a 130 obres creades per 25 artistes, des de Gaudí fins a Picasso, passant per Casas, Rusiñol, Anglada Camarasa, Mir, Nonell i Masriera, entre molts altres, que han prestat 35 museus i centres culturals i col·leccionistes.

Totes les obres es van crear entre l’any 1888, en què es va celebrar l’Exposició Universal, i la Setmana Tràgica del 1909

“Gaudí i Picasso són el ganxo d'aquesta exposició perquè el públic italià s'acosti a conèixer altres artistes contemporanis seus desconeguts en aquest país, com són Ramon Casas, Rusiñol o Nonell, dels quals hem reunit obres mestres absolutes”, assegura Tomàs Llorens, el comissari de la mostra juntament amb el seu fill Boye Llorens, hores abans que es pugui visitar l'exposició en aquest edifici, joia del renaixement italià, famós per l'encoixinat de la seva façana en forma de punta de diamant que li dóna nom i que promou la Fundació Ferrara Art i les galeries d'art modern i contemporani de Ferrara, amb motiu de l'Exposició Internacional de Milà que s'inaugura l'1 de maig.

Llorens pare, que ha estat al capdavant de centres com l'IVAM, el Reina Sofia o la col·lecció Thyssen-Bornemisza, assegura que l'exposició proposa un retrat inèdit del context cultural i social –marcat per la conflictivitat que va acabar donant a la ciutat l'àlies de “rosa de foc”, que dóna nom a l'exposició– que va viure la ciutat a finals del segle XIX i principis del XX. “Les visions parcials i deformades de la historiografia han mostrat Picasso i Gaudí com a genis aïllats fora de context. Aquesta exposició reuneix obres creades entre la bombolla financera anomenada “Febre d’Or” dels anys vuitanta del segle XIX, l'efervescència que va generar l'Exposició Universal del 1888 i la fi del somni que va representar la Setmana Tràgica del 1909; un període en el qual Barcelona va ser l'epicentre d'un creixement econòmic i de modernització, a més de viure un extraordinari ferment artístic i cultural que ha passat a la història amb el nom de Modernisme català”, explica Llorens, que manté que la nova presentació de l'art modern que fa el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) des del setembre passat “obeeix a la mateixa intenció que l'exposició, però l'absència d'obres de Picasso, que té el seu propi museu a la ciutat, afebleix molt el conjunt”, segons l'expert.

Barcelona, amb centres com el MNAC, la Sagrada Família, el Museu Picasso, l'Institut Amatller , la clausurada Fundació Godia, el Cau Ferrat de Sitges o el Museu de Montserrat, són els llocs d'on procedeixen gran part de les obres, però també del Reina Sofia o el Thyssen de Madrid, la Tate de Londres, el Pompidou , el museu d'Orsay i el Museu Picasso de París o el Museu d'Art de Philadelphia. Per Llorens, el més difícil ha estat aconseguir el préstec dels Picasso, “uns catorze o quinze”, entre els quals n'hi ha algun “que s'ha vist molt poc”, com un gouache que es conserva al Whitworth Art Gallery de Manchester de l'època blava de l'artista. La mostra compta amb una maqueta polifunicular feta per Gaudí per a l'església de la Colònia Güell creada per la Universitat Politècnica de Catalunya per a l'ocasió –“l'original es va perdre, tot són còpies”– que es pot veure juntament amb dos dels dibuixos que es conserven d'aquest edifici de l'arquitecte.

L'exposició s'ha dividit segons un criteri “psicosocial”. Arrenca amb l'arquitectura, centrada en l'obra de Gaudí, a través de fotografies de l'època fetes per Adolf Mas que conserva el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Segueix la representació en la pintura, els cartells i el grafisme de la ciutat, els seus espais públics i les festes al carrer. Després la vida íntima, com vivia la burgesia, de portes endins, per després saltar al paisatge, paradigma de l'ordre natural. Després de mostrar els efectes de la Setmana Tràgica, amb fotografies de l'època o a través d'obres com Garrote vil de Casas, la mostra es tanca amb la representació de la vida dels marginats als quals el procés de modernització havia exclòs de la societat, com els pobres i gitanos que va pintar Nonell, les obsessions del moment, com les drogues –excel·lent La morfina de Rusiñol– o la prostitució i les malalties de transmissió sexual que tan bé va pintar Anglada Camarasa.

L'exposició, que estarà oberta fins al 19 de juliol, no es repetirà en cap altra ciutat. “És impossible perquè hi ha molts préstecs que no poden perllongar-se més de tres mesos”. Sí que perdurarà el catàleg, en el qual han col·laborat autors com Francesc Fontbona, “que ha fet un panorama general”; Pilar Ocaña, “que ha estudiat Picasso”; Francesc Quílez, “que analitza la multiplicació d'imatges en aquest moment en revistes i cartells”, i José Lahuerta, “centrat en la metàfora de la rosa de foc de Gaudí, que dóna títol a l'exposició”.