_
_
_
_

Ecologistes demanen la prohibició de matar un llamàntol en escena

A 'Accidens', de Rodrigo García, el protagonista sacrifica un crustaci i se'l menja

Álex Vicente
Obra de teatre 'Accidens', dirigida per Rodrigo García, a París.
Obra de teatre 'Accidens', dirigida per Rodrigo García, a París.Mar Ginot

Acostumat a estendre el pànic entre els seus semblants, el director i dramaturg Rodrigo García (Buenos Aires, 1964) acaba d'enfrontar-se a una nova polèmica a França, on l'estrena del seu espectacle Accidens ha provocat protestes que han exigit fins i tot la prohibició de l'espectacle. A l'obra, que es representa a La Ménagerie de Verre de París fins al 18 d'abril, el protagonista sacrifica un llamàntol penjant-lo d'un cable, abans de partir-lo, cuinar-lo a la planxa i cruspir-se'l amb una ampolla de vi blanc.

L'obra pretén reflexionar sobre la brutalitat que marca les relacions entre l'ésser humà i la naturalesa, però també es pot llegir com una paràbola sobre la tortura dictatorial a l'Argentina. Poc partidaris de les segones lectures, els defensors dels drets dels animals fa setmanes que protesten contra la peça. Una petició que circula per les xarxes socials ha recollit 29.000 signatures des del gener. “Acceptar aquesta representació és accedir al fet que la tortura i l'execució d'un animal es puguin mostrar com un entreteniment”, sostenen els impulsors de la campanya. La setmana passada, durant l'estrena de l'obra a Montpeller –on l'hispanoargentí dirigeix el Centre Dramàtic Nacional des del 2014–, un petit grup de manifestants van protestar davant el teatre, cridant “la tortura no és la nostra cultura”.

El director va respondre amb una contundent missiva, on titllava els manifestants d'“increïblement ximples”, acusant-los de “portar a dins un dictador” i “conformar-se amb una existència de fantasmes”. Poques hores abans de l'estrena parisenca, García es mostrava contrariat per aquestes reaccions furibundes. “Una obra és un acte poètic. Aquesta pretén crear un univers d'opressió, agonia i suspensió en el temps. És decebedor que la gent només se centri en les bajanades. Quan veus que l'obra no s'entén en la seva profunditat i el públic es queda a l'exterior, et preguntes si estaràs apostant per una poètica equivocada”, reconeixia García. “Al mateix temps, em sento incapaç de canviar la meva feina, perquè no tinc cap altra manera d'expressar-me que no sigui aquesta”.

Malgrat la polèmica, García juga a casa, sens dubte. Després de despuntar en l'escena madrilenya dels noranta, ja fa una dècada i mitja que ha esdevingut un nom de referència del teatre contemporani a França, on ha representat les seves obres en escenaris tan prestigiosos com el Théâtre de la Ville o el Festival d'Avinyó, i ha estat objecte de tesis doctorals i fins i tot ha format part “dels programes de secundària”, com afirma amb sorpresa. Aquesta és la tercera obra de García que es representa a París des de principis d'any. “El tracte que em donaven a Espanya era d'alternatiu i underground. Em va cridar l'atenció que, a França, les mateixes obres no quedessin relegades a una petita sala en un soterrani per a 40 persones, sinó que es representessin en un gran teatre per a un públic general”, admet.

La meva generació va fracassar: ningú va obtenir un càrrec públic per canviar les coses des de dins. No hem deixat un panorama millor als joves, sinó fins i tot pitjor

Per García, dirigir un teatre públic espanyol li sembla inviable. “La prova és que no m'ho han proposat mai. A Espanya es busca un perfil més conservador”, lamenta. “En aquest sentit, la meva generació va fracassar. Vam haver de suportar la injustícia, deixar de treballar o canviar de país. Cap dels que teníem un llenguatge diferent vam aconseguir un càrrec públic per poder canviar les coses des de dins. No hem pogut deixar un panorama millor als joves. M'atreviria a dir que avui és fins i tot pitjor que als noranta”.

García situa en aquest grup Carlos Marquerie, Antonio Fernández Lera, La Ribot, Olga Mesa, Óscar Gómez o Angélica Liddell, que va anunciar al desembre que renunciava a actuar a Espanya d'ara endavant davant la falta de suport institucional. “Entenc la seva ràbia, però espero que torni aviat, perquè per culpa de gestors culturals ineptes qui s'acaba fotent és el públic. Que l'Angélica no treballi a Espanya és una cosa que acaba perjudicant els ciutadans, encara que aquesta no sigui la seva intenció”, opina. El dramaturg afirma que no s'ha plantejat mai deixar-ho córrer. “Treballo on puc i com puc, encara que és cert que a Espanya és on el públic em rep pitjor”, assegura. “Em molesta, però no tant per mi, que no em considero en absolut un artista necessari, sinó com un símptoma d'alguna cosa més general”. García tornarà a Madrid amb Daisy als Teatros del Canal, que es representarà dins del Festival de Tardor a Primavera del 29 al 31 de maig; Echad mis cenizas sobre Mickey, que representarà al Teatro Valle Inclán de l'11 al 14 de juny. A més, Accidens es podrà veure al Teatro Pradillo de Madrid, en programa doble amb el seu nou espectacle Flame, del 12 al 13 de juny. De cara al 2016, té en projecte una posada en escena d'El rapte en el serrall de Mozart a l'Òpera de Berlín.

A més, García segueix endavant amb la seva transformació del Centre Dramàtic de Montpeller, on tampoc va ser rebut amb els braços oberts després de ser nomenat per sorpresa per l'exministra de Cultura, Aurélie Filippetti, que va creure en un projecte rupturista i multidisciplinari. “Les arts escèniques són una cosa molt extensa. No podem programar només teatre de text”, sosté García. “Per molts espectadors, ha estat un cataclisme i una mala passada. A la gent li agradava tenir el seu teatret de províncies, les seves obres clàssiques que els donaven seguretat, tot i que després s'adormissin a la butaca”.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Álex Vicente
Es periodista cultural. Forma parte del equipo de Babelia desde 2020.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_