Massa confusió

No cal recórrer a assenyats debats sobre el que podria o ha de ser la socialdemocràcia per convenir que el PSOE és notícia pels personalismes dels dirigents amb més freqüència que no pas per la claredat de les seves propostes o la polèmica que puguin generar. Mentre el PP s'aferra al balanç de l'acció de Govern i Ciutadans llança propostes atrevides, de les files socialistes sorgeixen poc més que vaguetats generals o anuncis de derogacions de lleis en el supòsit que arribi al poder.

Els últims mesos han estat amenitzats per les renyines a l'entorn del lideratge del Partit Socialista, particularment inoportunes en un any de contínues cites amb les urnes. Les iniciatives per democratitzar els partits són lloables, amb la condició que no es converteixin en el pretext per exercir els mandarinats. Enfrontats amb els mesuradors de l'opinió pública, que mostren quatre forces polítiques pràcticament en un mocador, un partit es distanciarà dels altres en funció de l'esforç que faci. Difícil abordar la batalla electoral múltiple sobre la base de lideratges que no es respecten ni en les pròpies files de cada formació.

En el cas del PSOE, sens dubte aquesta és la raó de la crida de Felipe González a una “cultura de partit”, que deixi clar el respecte als seus components al secretari general democràticament triat, Pedro Sánchez. Malgrat això, la tebior de les reaccions de diversos barons apunta a un mer ajornament del debat sobre el lideratge fins que se celebrin les eleccions del 24 de maig; és a dir, a un armistici per causa d'eleccions imminents, en comptes d'un cessament d'hostilitats.

És aquí on la ciutadania espera el Partit Socialista? En absolut. Les baralles de capelletes i mandarinats només interessen als qui pretenen situar-se en aquest terreny. Els ciutadans volen saber què significa votar el PSOE; no pot donar-se per fet que els votants coneixen per endavant en què es diferencia el seu projecte de l'acció del PP, o quins motius hi ha per confiar en aquesta opció més que en Ciutadans o en Podem. Fins ara s'han sentit més ocurrències (“pim-pam, proposta”) que una oferta coherent i articulada.

És cert que les eleccions de proximitat, com són les municipals i en gran manera les autonòmiques, admeten matisos en funció dels candidats i els territoris. Però tot no ha de confiar-se als càlculs tacticistes dels dirigents territorials. El pitjor és que resulta difícil identificar quatre o cinc grans línies o propostes en les quals s'evidenciï què és el que els socialistes es proposen construir realment.

La coherència no vindrà d'una simple suma dels resultats proporcionats per respostes polítiques heterogènies, sinó de la defensa d'un programa bàsic en el qual els ciutadans puguin confiar, més enllà dels personalismes.