Les paraules que retraten

Estem d'acord que en molts moments, a alguns líders polítics les paraules els traeixen. S'estalviarien contratemps si només apliquessin el proverbi indi que ensenya que només s'ha de parlar quan les paraules demostrin que són millors que el silenci. No són poques les vegades que després han de recórrer a allò tan gastat de “han tret de context les meves paraules” o “n'han tergiversat el sentit”. Amb el temps descobreixes, perquè la gent que els escolta no és tan ingènua com ells voldrien que fossin, que al final el sentit d'aquestes paraules, amb contextualització o sense, és el que és.

Em vénen al cap alguns mots dignes de figurar en una antologia de bestieses. Recordo, per exemple, un eslògan del PSC que mostrava, en un cartell electoral, l'expresident de la Generalitat José Montilla demanant: Paraules no, fets. Que un polític renegui de la seva arma fonamental no deixa de ser una paradoxa; a més de ser perillosament simptomàtic, com si el mateix polític no confiés en el que ell enuncia (amb paraules, esclar). No és menys increïble sentir Artur Mas, en vigílies de la celebració de la Diada del 2013, fent al·lusions a la marxa pels drets humans que va encapçalar fa més de 50 anys el líder negre Martin Luther King. No menys sorpresa em va provocar, durant la campanya de les recents eleccions autonòmiques a Andalusia, sentir la presidenta de la Junta sentenciar graníticament: “Jo vaig a les eleccions a guanyar, no a pactar”. És obvi que ningú va a unes eleccions a perdre. I també no és menys obvi que després de guanyar sense majoria és necessari pactar. Susana Díaz hauria de saber que a la paraula pacte, avui, se l'ha d'adorar com un fetitxe. Aquí també pot ser que a Díaz l'inconscient li hagi jugat una mala passada: com si hagués oblidat aquells temps gloriosos dels corrons socialistes, aquells temps en què no calia pactar amb ningú, encara que l'ètica democràtica exigís no menystenir les minories parlamentàries per més minories que fossin.

Ara, quan escric això, m'acabo d'assabentar que el proper eslògan electoral del PSOE serà alguna cosa semblant a Governar per a la majoria. Sembla que al think tank del PSOE els falta una mica de bibliografia apareguda en els últims anys sobre la relació de les noves maneres d'entendre el funcionament democràtic amb les minories, totes les minories, des de les parlamentàries fins a les socials.

No hi ha cap dubte que els dirigents del PP tenen un seriós problema amb la gent que no és normal com ells voldrien que fossin

Tot això que desgrano ve a propòsit d'unes declaracions del president del Govern espanyol. En l'última reunió de la junta directiva del PP, Rajoy va dir, després de repartir desdenys, denigracions i menyspreus a tort i a dret, que ells volen governar per a la gent normal. Unes paraules com aquestes recordo que les vaig sentir que les esgrimia alguna vegada l'alcaldessa de Madrid, Ana Botella.

No hi ha cap dubte que els dirigents del PP tenen un seriós problema amb la gent que no és normal com ells voldrien que fossin. Fins i tot el comencen a tenir amb la maleïda parauleta. Per això m'apropo a la gran María Moliner. M'instrueix en les dues primeres accepcions de la paraula normal: 1) S'aplica al que serveix de norma o regla. 2) S'aplica al que és o ocorre com sempre o sense res rar o extraordinari. Suposo que quan el senyor Rajoy parla de la gent normal, es refereix a les dues accepcions que registra el Moliner. És a dir, seguint aquestes definicions, tots som gent normal, però sembla que pel PP alguns són més (o menys) normals que d'altres.

Vegem exemples de normalitat per la cúpula del PP. Afirmar que aquest any Espanya acabarà amb un creixement del PIB d'entre dos i tres punts és normal. Però dir que aquesta pujada no dissimula, ni molt menys corregeix, l'enorme desigualtat que es produeix entre la població, fent que els rics ho siguin més i els pobres, més pobres, això no és de gent normal. Correspon a gent no tot el normal que es desitjaria –gent a la qual el PP dispensarà gran atenció, de la mateixa manera que el PSOE farà amb les majories que els votin– que es vagi dient (i demostrant jurídicament) que les portes del PP s'obren amb més disponibilitat a les crides de la corrupció.

I passant a la qüestió catalana. Mariano Rajoy deu pensar que és propi de gent amb escasses dosis de normalitat caminar exigint tant sí com no que es respongui a la llista de 23 exigències que li va presentar Mas el juny de l'any passat. I molt menys normal pel senyor Rajoy deuen ser els que constantment conviden al diàleg d'Estat per reformar la Constitució. Coneix Rajoy el que pensava el pare de la independència nord-americana, Thomas Jefferson, sobre la capacitat de l'ésser humà per perfeccionar-se amb el pas del temps i adquirir saviesa humana? Ha estat una persona normal o anormal Thomas Jefferson per haver dit que cada generació hauria de reescriure la Constitució, única manera, segons ell, d'evitar que la societat “estigués sempre sota el règim dels seus avantpassats bàrbars”?

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari