Tots contents pel Calderón

Encara hi ha suspens en el derbi madrileny a Europa. La final de quarts queda pel Bernabéu, després d'un duel inicial amb cares i creus per tots dos. D'entrada, la nit d'Oblak, l'únic tancament per un Madrid superior, decidit i autoritari, humiliant en camp contrari amb un rival destenyit. Després, l'Atlètic de Mandzukic, en el paper de Diego Costa, capaç de fer tornar boig el seu adversari i aixecar el seu equip, molt encomanat pel ritme del croat, de brega en batussa amb tothom, que va acabar a l'alça, amb cops de pit. D'un Madrid absorbent a un Atlètic autèntic. Tots contents, ningú arriba descarrilat a la tornada, tot i que el zero a zero acostuma a consolar més el visitant del segon capítol. Però entre aquests dos equips res és una certesa. Res és el que sembla. Va passar en el primer episodi, que va arrencar amb un guió inesperat.

Mandzukic, en el paper de Diego Costa, va fer tornar boig el seu rival i va aixecar el seu equip

A l'Ancelotti sorneguer, en el primer tram, el Madrid el va desmentir des del primer segon. Si amb l'empat en tenia prou, no ho va semblar. En els temps de l'Espàrtac Simeone, no hi ha hagut millor resposta dels blancs al Calderón, llançats al partit sense miraments, a la càrrega d'Oblak, el millor dels locals amb molta diferència. Aquesta vegada, l'Atlètic no era aquest equip que lliga el rival, que el mareja per tot el camp. La trampa de debò la va parar el Madrid, colonitzador de la pilota, aventurat al davant com des de fa temps no se'l veia al Manzanares. No s'ho esperaven els matalassers, que es van quedar ben parats, a la mercè d'un sentinella d'upa com Varane, sotmesos per un estupend Kroos, a la vora de l'omnipresent James, al compàs de la infinita partitura de Modric, al dictat de Benzema... Al Madrid només el podia abatre Oblak, amb tenalles a les mans en un cara a cara amb Bale, en un altre xut llunyà del gal·lès, en una rosca amb l'empenya exterior de James. Pim, pam, pum… I Oblak i més Oblak, l'heroi inesperat.

Sostingut pel seu porter, a l'Atlètic no havia rastre d'Arda i Koke, cosa que el deixava descamisat quan llançava serpentines si atrapava alguna pilota. Tampoc l'enxampaven Griezmann i Mandzukic, més proclius a emmurallar el rival que a l'avantguarda, i gairebé sempre a molta distància de Casillas, fet que propiciava la pressió alta dels madridistes. No era l'Atlètic valent, amb Gabi i Mario Suárez fora d'òrbita, subjugats pel ritme de Kroos, Modric i James. A partir d'aquest trident, el Madrid va posar la pilota en marxa, amb pocs tocs, sense conduccions innecessàries. A falta d'un altre recluta per a la circulació, hi havia Benzema, a qui no el guanyen les presses.

Per una vegada, el centre del camp era blanc, per fi el Madrid se'l va prendre com un centre d'operacions. No li arribava el garfi a l'Atlètic, amb els laterals reculats, i amb Arda i Koke més temps del compte a la mateixa riba. Si, per casualitat, algú se citava amb Mandzukic allà a l'horitzó, el croat, sense turbo, quedava retratat en carrera per qualsevol defensa visitant. En sec, l'ariet només encadenava faltes en contra, fins a cinc abans dels deu minuts. El quadre de Simeone no trobava empara, excepte en alguns córners, perquè no era l'equip massís, tan recognoscible. Al Madrid li faltava Cristiano, el més absent, i Bale anava per feina.

Fora de perill amb Oblak, l'Atlètic va respirar al descans. De tornada, primer va aconseguir que el partit tingués més corbes. El Madrid va mantenir la fam, però el seu adversari ja va tenir una altra dent, amb Mandzukic guerrer, de púgil amb Ramos, Carvajal i qualsevol que s'interposés. Sang i suor, cop de colze amunt i avall. A poc a poc, els locals van rebaixar el ritme del rival, motiu pel qual va brindar Arda, més agitador en aquest tram, una benedicció per als blanc-i-vermells.

Asalt a assalt, el grup de Simeone va neutralitzar al seu oponent, rebaixat finalment pels canvis. Els tècnics van operar contra direcció. Ancelotti es va encomanar al 4-4-2, sense Benzema i amb Isco. I com un altre senyal, Arbeloa per Carvajal, més pic i pala. A davant, el tècnic argentí va tocar la corneta del joc directe, primer amb Raúl García i després amb Torres. I, com a escorta, encara batallava Mandzukic, el Cid del Manzanares. Va arribar el moment de l'Atlètic, que ja no necessitava Oblak. Els focus eren a prop de Casillas, al perímetre del qual van acabar els blanc-i-vermells amb una reacció d'intrèpids. L'Atlètic va acomiadar com el genuí Atlètic, enèrgic, fervorós, amb la seva columna de mitjans conquistant el centre del camp, amb el seu atac en batalló. Empat a tot, un temps per a cadascun i sense treva rumb a Chamartín sense Suárez i Marcelo, sancionats. Tots a l'una, tots contents.