La fam de Neymar i la gana de Luis Enrique

Assegurava Guardiola que la sort d’un tècnic depenia molt del control que tingués sobre els egos dels seus futbolistes, sobretot si entrenava equips grans com el Barça. Moltes de les seves decisions van estar condicionades per aquesta percepció des que es va seure a la banqueta del Camp Nou. Només cal recordar que es va mostrar contrari a la continuïtat de Ronaldinho i Eto’o i després va tenir fortes discrepàncies amb figures com Ibrahimovic. Guardiola va procurar que l’únic ego del Barça fos el de Messi. I malgrat que sempre hi va haver moltes suspicàcies, també quan es fa fitxar Villa amb la benedicció dels internacionals blaugrana que liderava Xavi, el Barça va funcionar com un rellotge suís fins que Guardiola es va cansar del club i segurament va perdre ascendent sobre Messi.

L’ara entrenador del Bayern de Munic necessita sentir-se seu l’equip, obsessionat amb el joc col·lectiu, només rendit a la figura de Messi. No li agraden les picabaralles, pretén que al seu voltant no hi hagi discussions ni lluites tribals, cap tipus de conflicte, segurament per la seva condició de líder natural, especialment manifesta en la seva etapa al Barcelona. El món rodó de Guardiola no té res a veure amb el de Luis Enrique. A l’asturià no li importa el conflicte, fins i tot es diria que a vegades li interessa com a motor de la vida, i d’aquí ve que beneís una davantera formada per Messi, Neymar i Luis Suárez, tres galls en un mateix galliner tan complex com el del Camp Nou. Tant li va fer que es digués que Messi manava al camp després de la derrota d’Anoeta, i ha qualificat de bajanades les bufonades de Neymar a Nervión.

A Guardiola no li agraden les picabaralles, però a l’asturià no li importa el conflicte; es diria

No hauria pas fet el mateix Guardiola i menys Van Gaal, que ja se les va tenir amb Rivaldo. A Luis Enrique, en canvi, sembla que se li’n refot, fa la sensació que no farà cap pas per arranjar la situació, si és que cal intervenir per reconduir l’11. L’entrenador mai s’ha considerat un cap de personal ni un psicòleg –en té un de propi– i no se sent desautoritzat ni desafiat per un futbolista que televisa la seva vida. Luis Enrique ha defensat el jugador quan no estava bé, el dia que fallava gols, per exemple contra el Madrid, i fins i tot li va allargar les vacances de Nadal. Ara no vol participar del xou creat pel brasiler, histriònic en expressar gestualment el seu enuig pel canvi inesperat, fins i tot reprès per Mascherano. El tècnic vol que se’l jutgi pels resultats i el Barça opta a guanyar la Lliga, la Copa i la Champions.

La manera de fer de Luis Enrique és tan particular com la de Neymar. El jugador té dret a manifestar la seva queixa sense fer-se l’ofès ni anteposant els seus interessos als del col·lectiu, cosa que vol dir tenir sentit del compromís, i aquest s’expressa al camp i no només participant en els anuncis de la Fundació. I l’entrenador ha d’assumir que se li pregunti per una substitució antinatural o que no s’adeia al que havia estat fent fins ara, que era canviar davanter per davanter i no sacrificar un punta per un centrecampista, com si tingués por ara que està en joc el títol en estadis com el del Sevilla. A uns barcelonistes els preocupa el narcisisme de Neymar i a d’altres el tarannà de Luis Enrique, mentre que la majoria coincideixen que no hi ha res pitjor que una casa sense amo; altra cosa és com ha de manar.

Messi es porta bé amb Neymar i també amb Luis Suárez,

La manera de fer de l’entrenador ens torna a portar d’alguna manera als temps de Rijkaard. Aleshores la vida girava al voltant de Ronaldinho i ara ho fa de Messi. Hi ha, de totes maneres, un detall molt important pel que fa a l’evolució de l’argentí: a diferència del que podia passar abans, el 10 no sembla pas tenir problemes d’egos amb els seus companys, ni l’entrenador està preocupat per la convivència de les figures, com passava a l’etapa de Guardiola. Messi es porta bé amb Neymar i també amb Luis Suárez, o almenys ho fa veure, conscient que els necessita per tornar a guanyar títols i la Pilota d’Or. I a l’entrenador només li cal recordar les fotografies dels tres davanters junts quan golejaven l’Atlètic de Madrid o el PSG al Camp Nou per dir que no passa res. No cal atiar més el foc quan torna la Lliga de Campions.

Ara es tracta de guanyar altre cop, amb més o menys harmonia i bona convivència, cosa que a vegades costa, com ja es va veure amb Rijkaard. La figura de l’entrenador és clau per saber què convé en cada moment, i l’holandès va ser tan lúcid a l’hora de gestar l’equip que va acabar conquerint París, com negligent quan es va desfer a partir de la derrota a la Supercopa d’Europa amb el Sevilla. L’explosió d’Eto’o i la denúncia d’Edmilson, famós per assenyalar l’ovella negra, van ser llavors tan cruels com celebrades havien estat abans les exhibicions de Ronaldinho. Ja se sap que no hi ha brasiler fàcil de portar. Recordo que Rosell, que els coneix prou bé, sempre deia que el seu temps d’estança òptim era de tres temporades, ni una més. O sigui que Neymar estaria a mig camí. El brasiler té fam, i l’entrenador, ganes de guanyar amb el Barça.