L’última cita amb Günter Grass

Günter Grass, testimoni incòmode del segle XX, l'autor d'El timbal de llauna, va morir ahir en un hospital de Lübeck, on residia. Va néixer a Danzig, que llavors era Polònia, fa 87 anys; va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1999, pel conjunt d'una obra en la qual va oferir la seva incòmoda memòria d'un segle de guerres, en una de les quals, la II Guerra Mundial, va participar com a soldat de les SS. Aquest episodi, revelat quan va publicar les seves memòries (Tot pelant la ceba, 2007), va dibuixar ombres en la seva vida de llavors. Tot i que en obres anteriors havia explicat aquesta pertinença a les forces armades de Hitler quan tenia disset anys, va ser aquesta última revelació la que va sacsejar Alemanya i el món. Grass es va despertar d'aquest estat d'agitació i va seguir escrivint i pintant. Ara estava a punt de publicar un llibre de poemes, dibuixos i narracions. El vam veure per última vegada a casa seva, a Lübeck, amb la seva dona, l'Ute. Grass ja necessitava l'ajuda d'un respirador, però es mostrava jovial i alegre, preocupat per l'estat del món, pel retorn de la maldat a situacions que recordaven el pitjor de l'edat mitjana, i convençut que només la unió d'Europa, el coneixement compromès de la realitat dels altres aixecaria els ànims d'una humanitat amb un segle XX, retratat amb malenconia a El meu segle (1999), que havia estat un aliment cruel o joiós de la seva ànima que de vegades era, també, la d'un nen que va viure pendent de la seva mare i que, al final de la seva vida, explicava aquest despreniment amb tendresa i sentiment de solitud.

PREGUNTA. Com a ésser humà, què li dóna escriure poesia cada dia?

RESPOSTA. El meu primer llibre va sortir als anys 50 i va ser un llibre de poesia amb dibuixos. Va ser més tard quan vaig començar a escriure la novel·la El timbal de llauna. En aquella època estava estudiant escultura a Berlín. Escrivia una novel·la i quan l'acabava havia de canviar de mitjà. En aquest moment era la poesia, perquè m'adonava que en identificar-me amb tantes figures de les novel·les m'allunyava de mi mateix. I volia tornar a mi mateix, i mesurar-me també amb mi mateix, en cert sentit.

P. I dibuixava.

R. Quan dibuixava durant molt de temps, havia de tornar a les paraules, a la poesia. Intentava retrobar-me, i trobar també el lloc on era perquè tota la meva activitat anterior m'allunyava de mi mateix.

P. Què troba quan torna a si mateix?

R. Als anys 50 i 60 vaig haver de portar ulleres i vaig escriure un poema titulat De moment no hi ha abisme amb ulleres… En aquest poema dic que tot és més precís però està en posició obliqua, i les impureses es veuen amb més exactitud. I al llarg dels anys també m'adono del procés d'envelliment, que hi ha certa fatiga dels materials del cos i que cal anar a un taller de reparació. També adquireixo la consciència que tot és finit.

P. Sempre ha tingut aquesta impressió, també quan era jove?

R. Per mi va quedar claríssim de seguida, perquè filosòficament no estava sota la influència de Heidegger sinó de Camus. És a dir, que vivim i tenim la possibilitat de fer alguna cosa amb la nostra vida. És El mite de Sísif, que vaig conèixer després de la guerra. Amb el transcurs dels anys em vaig adonar que tenim la possibilitat de l'autodestrucció, una cosa que abans no existia: es deia que la destrucció la produïa la fam, la sequera, alguna cosa que tenia una responsabilitat externa. Per primera vegada som responsables, tenim la possibilitat i la capacitat d'autodestruir-nos i no es fa res per eliminar del món aquest perill. A més de la misèria social que hi ha per tot arreu, ara tenim el problema del canvi climàtic, amb unes conseqüències que ni tan sols tenim en compte. Hi ha una reunió rere l'altra però la problemàtica segueix igual: no es fa res.

P. I els problemes augmenten.

R. Hi hem de sumar el problema de la superpoblació. Tot plegat fa que m'adoni que les coses són finites, que no tenim un temps indefinit. Si tenim en compte el temps d'existència del nostre planeta, només ens queda reconèixer que som uns convidats que passem un temps molt determinat en aquest món i que l'única cosa que deixem enrere és la porqueria atòmica. Si algun dia algú vol saber què és el que hem fet, el que ens caracteritzarà serà aquesta porqueria atòmica... Als anys 70 i 80 vaig escriure dues novel·les èpiques, El rodaballo i La ratesa; la capacitat de l'home per autodestruir-se de la qual parlo està reflectida en aquestes novel·les.

P. No hi ha un sol llibre de prosa entre els seus que no remeti al centre de la seva pròpia vida, des d'El timbal de llauna fins a Tot pelant la ceba o Com els crancs… La ficció li serveix per explicar la seva realitat per dins…

R. Sí, i per això vull dir que aquest nou llibre que sortirà a la tardor sigui de textos breus. Hi vull mostrar la relació intensa entre la prosa i la lírica. Els germanistes normalment separen entre gèneres. Jo els vull veure junts perquè crec que tenen relació: els límits entre la prosa i la lírica no estan definits, estan diluïts.

P. Aquesta combinació li permet dir millor el que li passa?

R. De la meva mare he heretat dos talents: per mi no va ser mai un problema seguir una cosa i abandonar l'altra. Vaig entendre que tinc dos talents, i que els he de desenvolupar amb molta feina i intentar expressar-me a mi mateix a partir dels dos. Triar entre una cosa o l'altra no ha estat una alternativa, sinó un enriquiment. Per exemple, si escrivia durant molt de temps tenia la sensació que l'escultura em feia molt bé perquè sentia que expressava alguna cosa de tots els costats alhora, una cosa que estava dins de l'espai. Molts poemes comencen amb un dibuix; quan tinc la idea d'una metàfora la plasmo sobre el paper i després intento passar-la a dibuix per veure si se sosté o no. A Hallazgos para no lectores pintava unes aquarel·les i quan encara no estaven seques ja començava a escriure poesies de quatre o cinc línies. Aquest és un bon exemple de com les dues disciplines es barregen i s'enriqueixen mútuament.

P. Humanament, què significa la feina per a vostè?

R. Vostè ha llegit els meus llibres i sap, com explica a Tot pelant la ceba, que als 16 anys vaig sobreviure per casualitat; en el termini de tres o quatre setmanes, durant la guerra, vaig tenir cinc o sis possibilitats de caure, com moltíssims de la meva edat. El fet que treballi tant com puc em serveix per provar-me a mi mateix que he sobreviscut, que existeixo i que segueixo vivint, que estic viu.

P. Abans ha fet referència a Camus. L'obra de Camus és una explicació o expiació del dolor, una cerca de la supervivència a través de la literatura. A Camus l'aprecia per aquesta mateixa actitud?

R. L'assaig sobre el mite de Sísif descriu el treball, com d'horrible és pujar la pedra sabent que no serveix per res perquè la pedra tornarà a caure; no obstant això, Sísif no té cap més possibilitat tret de pujar-la perquè si no es quedaria sense funció. Camus acaba aquest assaig dient que es pot considerar que Sísif era un home feliç… Això per mi era molt important, una nova interpretació del mite realment molt excitant: tota la causa en el fons és el dolor. Cada persona té la seva pròpia situació i jo em vaig adonar que no només podia expressar-me artísticament, sinó que havia de tractar uns temes determinats, el de la meva joventut, el de la capitulació absoluta d'Alemanya, amb la destrucció total de totes les cases però també amb l'enfonsament de les persones…

P. Una història de dolor…

R. Durant tota la meva vida, i fins avui, això segueix igual. I el més increïble és que Alemanya és una història sense acabar, perquè l'Holocaust i el genocidi, aquests horribles crims, constitueixen una història que no s'acaba mai. Ara ho veiem a Grècia: ens enfrontem una altra vegada amb el problema dels horrors causats pels soldats alemanys durant l'ocupació… Aquella història ens segueix i ens segueix… Així que torno una altra vegada al tema del dolor de Camus: el dolor és la principal causa que em fa treballar i crear.

P. Camus té aquesta frase: “El sol que va regnar sobre la meva infància em va privar de tot ressentiment…” La seva infància també ha estat capital per desenvolupar la seva posterior obra literària?

R. A Tot pelant la ceba hi ha un obituari sobre la meva mare. Va morir de càncer als 75 anys. Jo vaig veure els meus pares i la meva germana dos anys després d'acabar la guerra. A la meva mare l'havien expulsat de Danzig; quan la vaig veure era una dona trencada i vella… De petit li explicava moltes històries que sortien de la meva imaginació, i la imaginació dels nens és molt fèrtil. Ella en deia “mentides de nens”. Però en el fons li agradaven les mentides. Sempre li deia que quan fos gran i tingués diners la portaria a països meravellosos i totes aquestes coses…, però com que va morir tan aviat no li vaig poder demostrar mai que volia fer-ho de debò. No vaig poder fer res per ella… Ella va patir quan li vaig dir que volia ser artista; el meu pare hi estava completament en contra i ella sempre em feia costat, però sí que la va fer patir. Jo encara pateixo perquè no vaig poder demostrar-li res del que li vaig prometre. Tinc un marcat complex matern: no he anat mai al psiquiatre i és la font de tota la meva creativitat.

P. Abans ha dit que a Tot pelant la ceba narra la història d'un jove (vostè) que podria haver mort o desaparegut. Això no va passar, aquí el tenim. D'alguna manera, aquella guerra no els va ferir per sempre, a vostè i a la seva generació?

R. Segurament sí, hem estat marcats per la II Guerra Mundial. I el més terrible són els efectes a llarg termini, que segueixen i segueixen. Per això mateix la meva generació està més atenta als problemes del present mentre que al voltant sembla ara que ens estiguem ficant en una III Guerra Mundial sense que puguem dir quan va començar. La II Guerra Mundial va començar amb l'entrada d'Alemanya a Polònia, però en el fons ja havia començat abans amb la Guerra Civil espanyola. Per a Alemanya, Itàlia i la URSS, la Guerra Civil espanyola va ser una ocasió per provar l'armament en un cas concret. Quan es va acabar, el 1939, va començar la II Guerra Mundial. El 1936 el Japó va començar a ficar-se a Manxúria, i d'allà a la Xina, amb aquella horrible matança; o sigui que també hi havia un altre focus de guerra a Àsia… Ara tenim, d'una banda, Ucraïna, on la situació no millora gens; a Israel i Palestina és cada vegada pitjor; el desastre que els americans ens van deixar a l'Iraq, les atrocitats de l'Estat Islàmic i el problema de Síria, on la gent se segueix matant però tot això gairebé ha desaparegut dels informatius… Hi ha guerra a tot arreu. Correm el perill de tornar a cometre els mateixos errors que abans; així que sense adonar-nos ens podem ficar en una guerra mundial com si fóssim somnàmbuls…

P. Va escriure El meu segle sobre el segle XX i les seves maldats. Aquest segle la maldat ha continuat i el lloc comú és el fanatisme. És aquesta la maldat humana del segle XXI?

R. Ho poso en dubte. No dic mai que això és bo i allò altre és dolent, seria simplificar massa les coses. Bush va ser un problema… Bush parlava de la maldat i això no ajudava a trobar una solució: portava al maniqueisme, al blanc i el negre… El que cal fer és recordar els principis. Per exemple, què va passar després de la II Guerra Mundial? Cau l'imperi otomà, es reparteixen els Balcans i el petroli es converteix en un element molt important. L'Iraq no existia abans, va ser una invenció dels poders colonials victoriosos d'aquesta guerra mundial… Palestina era un protectorat anglès, de la mateixa manera que Síria ho era francès… I l'Holocaust va generar el problema de Palestina. En el fons tot eren annexions de terra i fins avui el problema ha estat l'actitud dels victoriosos de la I Guerra Mundial.

P. Tenim esperança que l'ésser humà sigui millor? Quan torna al passat veu el futur amb pessimisme?

R. Em baso en l'experiència i en els errors que hem comès, una cosa que es pot comprovar històricament, així que tinc dubtes que l'ésser humà millori. Una altra cosa és si és capaç d'aprendre dels errors del passat. Per exemple, mirem el conflicte amb Rússia. Des de l'enfonsament de la URSS van arribar Ieltsin i Putin; i després, Putin i Putin! El que intenta Putin és tornar a reconstruir aquest país que és Rússia… I hi ha traumes russos, des de Napoleó, des de la II Guerra Mundial, amb el milió de morts quan van arribar els alemanys…, i ara els torna la por d'estar encerclats per l'enemic. No dic que es justifiqui el que han fet a Crimea, és injustificable, però cal entendre-ho i és el que hem de fer, entendre Rússia.

P. I no l'entenem.

R. Hem perdut la capacitat d'entendre els errors que hem comès nosaltres després del 1989. Després de l'enfonsament de la URSS es va dissoldre el Pacte de Varsòvia, però l'OTAN ha seguit tan ampla. No hi ha hagut intents seriosos de crear una nova aliança de seguretat que inclogui Rússia, i això són errors flagrants. Es promet a Ucraïna que formarà part de la Unió Europea i després de l'OTAN, i és lògic que un país com Rússia reaccioni nerviós. Totes aquestes reaccions de Putin tenen les seves causes, i malgrat que a Europa estem acostumats a col·laborar en l'àmbit econòmic i financer no hem aconseguit crear una política exterior comuna; encara depenem massa de la voluntat dels americans, i els Estats Units són molt lluny de nosaltres i del que haurem de fer. Si els republicans arriben al poder tindrem un nou rearmament i, de sobte, hi haurà una potència militar enfront de Rússia.

P. Ha creat moltes metàfores. La que més ha triomfat és Oskar Matzenrath. Fa l'efecte que aquest personatge que no volia créixer ni barrejar-se amb el món adult avui tampoc voldria fer-ho…

R. La diferència entre el segle XX i el XXI és que el XX estava caracteritzat per les ideologies, i no només pel feixisme italià, el nacionalsocialisme alemany o el comunisme, sinó també per la del capitalisme dominant. L'única cosa que ha quedat de totes aquestes ideologies és el capitalisme i el capitalisme és capaç de canviar. Però el capitalisme s'està autodestruint; totes aquestes quantitats irracionals de diners que passen pel món sencer ja no tenen res a veure amb l'economia real. Aquesta irracionalitat no era tan marcada al segle XX… L'Oskar seria avui una persona diferent, hauria de lluitar contra resistències diferents, i es mouria en ambients completament diferents. Al segle XX provenia d'un ambient proletari i de la petita burgesia i havia de reaccionar. Ara seria un computer free, un hacker o alguna cosa així, i hauria de vèncer altres resistències.

P. Vostè va ser Oskar Matzenrath?

R. No he aconseguit parar el meu creixement!

P. Li hauria agradat?

R. No, en el fons no… No sóc idèntic a l'Oskar, el que passa és que la figura de Matzenrath té la seva arrel en la picardia, representa una mena de mirall que té una lupa capaç de provocar un incendi, capaç també d'expressar l'infantilisme del segle XXI, el que no volia anticipar ni defensar-se.

P. Treballa sota figures de Goya. Què li dóna Goya?

R. Treballo, en efecte, sota una sèrie de gravats de Goya. Cada vegada que celebro un aniversari important, dels que contenen un 0 o un 5, la meva dona me'n regala algun que encara es ven al mercat… Per mi és com la mesura de l'artista, el criteri de debò. És d'una imaginació impressionant, la manera com il·lustra la demència d'aquest món! Tinc diversos gravats de Los caprichos en els quals ens mostra que està contra la Inquisició, amb la demència de l'Església catòlica, per una banda, i amb la vida tal com és per l'altra… Per mi Goya és el gran exemple, i això em dóna la mesura de si alguna cosa és bona o és dolenta.