Les banderes de la casta del 1979

La casta, els dos grans partits clàssics que han portat el rumb del país gairebé des del principi de la nostra democràcia, el bipartidisme de centredreta i centreesquerra que ha governat durant 35 anys, es resisteix a sucumbir sense lluitar. El PP i el PSOE han perdut vots a dojo per la seva pesada història i els seus propis errors, però encara gaudeixen d'un gruix de simpatitzants i votants tan nodrit com per determinar el futur després d'aquest 2015 transcendent. I per seguir sent rellevants ara, en les desenes eleccions locals després de les primeres del 1979, han previst reivindicar els seus millors escuts, els que millor els representen. El PP es protegirà darrere de la bandera de l'economia, la recuperació, el creixement i la creació d'ocupació. El PSOE farà seva la construcció de l'Estat del benestar.

El lema del PP és directe i se centra en el compte corrent, la hipoteca i la nevera: “Quan les coses es compliquen i cal arreglar el desastre, els electors han demostrat que només confien en el PP, com va passar amb el Govern de José María Aznar, que ens va treure de l'abisme on ens havia guiat Felipe González, i després amb l'Executiu de Mariano Rajoy, que ens va rescatar de l'aventurisme de José Luis Rodríguez Zapatero”.

Davant la irreparable experiència del seu líder, els incompliments programàtics i la falta d'atractiu en general de la seva marca i de molts dels seus dirigents, el PP ha decidit que és el partit d'“els éssers humans normals”. I anhela que en aquest núvol es veuran reflectits molts electors que la seva primera, segona i tercera prioritat és tenir una feina i que els polítics no facin molt soroll. No és molt clar què significa ser normal, tampoc en política. Però el PP confia que els votants ho entendran, una mica pel seu compte, quan reflexionin amb el cap fred i es vagin apropant cap a les urnes, especialment en les eleccions generals. El seva tria és el rigor, la serietat i la sensatesa.

El llegat del PSOE, com ahir va reprendre Pedro Sánchez, és encara més iniciàtic, perquè prové de l'origen de la democràcia, d'aquells comicis locals del 3 d'abril del 1979, quan tot va començar. La marca d'aigua del PSOE s'identifica aquí, d'una banda, amb la legitimació mateixa de la democràcia, i de banda, amb l'edificació després en successius governs de tot l'Estat del benestar. El PSOE hauria parit així l'educació i la sanitat pública, el sistema de dependència, les pensions, la llei d'igualtat, la de l'avortament, i, per descomptat, la norma contra la violència de gènere. El trípode de les seves essències és el repartiment, l'equitat i el pacte generacional.

L'encarnació d'aquests mèrits pren cos, en els dos casos, en la figura de dos expresidents tan diferents com transcendentals en el seu ADN. Els socialistes admiren l'experiència de González amb respecte. Els populars temen els rampells i les rebequeries d'Aznar. L'estratègia ara dels socialistes i els populars coincideix en un punt: rescatar la seva història, presumir que no són partits nous, d'allau i incertesa, que no parteixen de zero cap a terreny ignot. Refrescar la memòria i recordar que alguns dels millors èxits del nostre recent passat tenen la paternitat de les seves sigles. L'orgull de ser de la casta del 1979.