Orson Welles, el prodigi d’un mite

Als 13 anys un nano espigat i de galtes rodanxones de la Todd School de Woodstock (Illinois) va guanyar una competició dramàtica entre diverses escoles amb la seva versió de Juli Cèsar, de Shakespeare, en què encarnava Marc Antoni i Juli Cèsar. El jurat va refusar lliurar el primer premi a la Todd School: creien que havien contractat dos actors professionals per interpretar tots dos personatges. Quan van saber què havia passat en realitat, que un noi anomenat Orson Welles donava vida als dos romans, van donar a aquell alumne un trofeu extraordinari. Aquest amor pel genial dramaturg anglès va fer que rodés, 36 anys després, Campanades a mitjanit, de la qual se'n celebra mig segle.

Orson Welles [Kenosha (Wisconsin), 1915- Hollywood (Califòrnia), 1985] ja era mite i figura abans que el gran públic el descobrís. Als 16 anys es va fer passar per un estrella de Broadway i la Gate Theatre de Dublín el va contractar durant l'estiu que va passar a Irlanda. Als 18 ja havia treballat com a professional a la companyia de l'actriu Katherine Cornell. A aquesta mateixa edat va viure per primera vegada per Espanya —un estiu a Sevilla—, i així va néixer una de les seves grans passions: posteriorment donaria suport a la causa republicana durant la Guerra Civil, i a Espanya rodaria, durant el franquisme parts de Mr. Arkadin, Una història inmortal, El Quixot, F for Fake, The other side of the wind i íntegrament Campanades a mitjanit. I més encara, les restes de Welles reposen al pou d'una finca a Ronda de qui va ser un dels seus grans amics, el torero Antonio Ordóñez.

Amb només 25 anys va dirigir una obra mestra del cinema: 'Ciutadà Kane'.

Per a molts, Welles és el nen prodigi que esporuguir mig Estats Units amb la seva versió radiofònica de La guerra dels mons (1938) i que va dirigir amb 25 anys una obra mestra com Ciutadà Kane. Welles ser molt més. I pot ser que el seu últim llargmetratge de ficció Campanades a mitjanit —després només faria pel·lícules per a televisió i documentals— resumeix bastant bé la figura d'un artista complet: “Perfeccionista, geni, és més que un cineasta, i això que va ser un dels grans. Es converteix en referència fonamental a la ràdio, televisió i teatre”, assegura Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya i un dels experts més importants sobre Welles.

Ara, quan fa mig segle del final del seu rodatge, el Festival de Màlaga l'ha triat com el seu Pel·lícula d'Or i projecta una versió restaurada de les aventures de Falstaff el proper 22 d'abril. A més, publica Las cosas que hemos visto. Welles y Falstaff (Editorial Luces de Gálibo), de Riambau, impressionant estudi sobre Campanades a mitjanit i la passió de l'actor i director per Espanya, el teatre i Shakespeare. “Welles és Falstaff i Falstaff és Welles. Tots dos eren amants de la bona vida, murris, de moral ambivalent. També molt més llestos que els que els envoltaven, en un cas reis, en un altre productors. Falstaff és la frontera entre la vella i la nova Anglaterra; Welles, tot i que no era un nostàlgic del passat, reivindicava una manera de fer les coses que ja no era possible”.

L'aleshores Campanades a mitjanit neix quan Welles té 24 anys i posa dempeus l'obra de teatre Five kings, basada en els textos de Shakespeare. Sir John Falstaff és un personatge inventat que apareix a les dues parts d'Enric IV, es parla de la seva mort a Enric V i destaca a Les alegres casades de Windsor. “Va ser un bogeria en el seu muntatge nord-americà. Fracassa. Anys després la recupera a Dublín, i ja pensa a utilitzar càmeres de televisió. Al final, es va convertir en pel·lícula”.

El rodatge es va fer a Espanya de rebot, ja que s'havia de filmar a Iugoslàvia. Els productors van desaparèixer i Welles es beneficia d'un canvi de legislació del cinema espanyol el 1963. En una increïble carambola, l'advocat italià de Welles coneix el productor i actor Espartaco Santoni, marit de Marujita Díaz, actriu les pel·lícules que produïa Emiliano Piedra. Així és com Piedra, aleshores un noi una mica naïf i amb ganes d'aixecar una gran pel·lícula, entra en el projecte. L'acord: rodar dos films alhora. Un donaria prestigi (Campanades a mitjanit); un altre, beneficis (L'illa del tresor); tots dos repetirien repartiment. La producció de Campanades… va ser tan extenuant i allargada en el temps que de l'adaptació de la novel·la de Robert Luis Stevenson només es va filmar… un dia. “Piedra, apassionat, va aguantar de tot. Quan es van acabar els diners, va vendre la pel·lícula per parts a productors internacionals”.

El rodatge va ser una bogeria. Van començar l'octubre de 1964 i les 12 setmanes previstes es van convertir en sis mesos. Welles va filmar per mig Espanya, i només ell i Kevin Baxter —el príncep Hal— van estar de principi a fi. “És extraordinària la seva capacitat com a director de cinema. Desmuntava les seqüències al seu cap, filmava plans en cinc llocs diferents i després els encaixava al muntatge. Em vaig tornar boig amb la seqüència en què el nou rei va a veure Falstaff i el desterra. Comença a Àvila, entra a Cardona (Barcelona) i de sobte es gira i això està filmat a Medinaceli. Als contraplans de Falstaff a terra hi havia unes rajoles molt estranyes. A Cardona em van dir que mai hi havia hagut un paviment així. Al final, gràcies a una foto, vaig veure que les tres columnes eren falses, i que en un garatge a Madrid havien reconstruït la col·legiata de Cardona”, explica Riambau. Un altre dels grans trucs del cineasta és l'ús de dobles per substituir actors en diàlegs en els quals el seu personatge aparegui d'esquena: John Gielgud —Enric IV— no va treballar més de 14 dies i no obstant això ‘la seva esquena’ es veu en molts moments. Per cert, Gielgud va arribar a l'aeroport de Barajas, Piedra i Baxter el van portar a prendre te a l'hotel Hilton i quan ja creia que dormiria allà, el van pujar al Escorial en una residència pitjor.

En muntatge, Welles veia les preses a 48 fotogrames per segon, al doble de la velocitat habitual, i amb dues moviolas alhora. El seu director de fotografia, Edmond Richard, reconeix: “Tenia un ull privilegiat. No he vist mai cap altre cineasta que treballés així. El muntatge era el que més li agradava perquè allà era on ho construïa tot”.

Campanades a mitjanit va tenir un mal recorregut comercial. A Cannes de 1966 Welles va rebre un premi, però per la seva carrera, no per aquesta pel·lícula. A Madrid es va estrenar el 6 de maig d'aquest any. Van circular diverses versions amb diversos muntatges. “Involuntàriament es va convertir en el seu epitafi. Mai més aconseguirà aixecar un altre projecte de ficció”, resumeix Riambau. Massa cara per al cinema espanyol, molt barata per a una producció internacional, per aquesta pel·lícula es van tancar definitivament les portes de Hollywood per a un dels més grans creadors del segle XX.