Un “gran frau”

José Antonio Griñán afirma que en els ERO sufragats per la Junta d'Andalusia "no va haver-hi un gran pla, però sí un gran frau" i reconeix que les ajudes incontrolades a empreses van ser “una barbaritat”. Afirmacions tan contundents en boca de qui va ser conseller d'Economia des del 2004 fins al 2009 –i després, president del Govern autònom– aclareixen qualsevol dubte que encara pogués tenir el PSOE sobre la gravetat dels fets i la inutilitat de restar-li importància.

Els que van assistir a la declaració de Griñán al Suprem coincideixen a valorar la precisió de les seves explicacions. A més, no hi ha indicis que s'hagi lucrat personalment del focus de corrupció creat –com tampoc es tenen del seu predecessor, Manuel Chaves, que declararà pròximament al tribunal–. Els dubtes no afecten l'honorabilitat personal de Griñán ni d'altres alts responsables, sinó la seva actuació com a governants encarregats de la bona administració dels cabals públics que els van ser confiats. Aquesta és la qüestió de la qual han de respondre com a polítics, al marge de si les seves actuacions concretes són o no susceptibles de càstig judicial.

La democràcia no s'esgota en l'ús del Codi Penal. La ciutadania té tot el dret al fet que els seus diners –que són dels ciutadans, no dels governants– siguin administrats amb un alt grau de professionalitat i diligència. Quan l'exconseller de Treball José Antonio Viera suggereix que no tenia prou formació per saber què estava signant, és legítim que els ciutadans s'indignin de la lleugeresa de la qual fan gala certs responsables i els que els van nomenar. No és possible demanar confiança en la política si els governants eludeixen les seves responsabilitats o s'escuden en la justícia –sabedors de la seva lentitud– per esmorteir o portar a l'oblit els casos que els afecten. Aquesta tàctica ha servit per alimentar populistes i demagogs, que aprofiten el buit deixat pels corrents centrals de la democràcia per presentar-se com els salvadors de la neteja en la vida pública.

Al PSOE li correspon prendre mesures en el cas dels ERO, com al PP en altres qüestions que l'afecten de ple i que han contribuït no poc a la desconfiança en les institucions. És veritat que hi ha un cert perill a deixar-se endur per l'espiral d'expulsar de la política qualsevol que estigui involucrat en un afer judicial, però alguns dels greus escàndols de tots dos partits estan prou documentats com perquè tinguin conseqüències.

Dit això, seria erroni centrar la indignació en la mera exigència de comptes pel passat. Hi ha molt a corregir en els mètodes de l'acció governamental, de manera que els ciutadans puguin començar a recuperar la confiança en la vida pública. Assegurar-se que els controls institucionals no tornin a fracassar és una condició ineludible per sanejar la democràcia del present i del futur. I sobre això no se sent pràcticament res.