Els EUA i Veneçuela maniobren per desactivar les tensions

El mapa s'ha mogut a Llatinoamèrica. Potser només uns mil·límetres, però prou per deixar al descobert nous equilibris. L'acostament dels Estats Units i Cuba, epicentre de la Cimera de les Amèriques, ha situat Veneçuela, el tradicional aliat del règim castrista, davant d'un escenari de més debilitat que ràpidament i en un ambient de pressió generalitzada s'ha transformat en el que el mateix president Nicolás Maduro ha qualificat com “una nova era de relacions” amb Washington. El sorprenent gir no ha arribat sense una coreografia prèvia. A ningú se li escapen les intenses trucades efectuades per països propers, entre els quals hi ha el Brasil, invocant a la calma per evitar que el mercurial règim entrés a Panamà amb una de les seves acostumades erupcions. Però la incipient distensió, com ja s'han afanyat a anomenar-la potències regionals com Mèxic, ha tingut com a gran instigador l'administració nord-americana. L'equip presidencial ha jugat les seves cartes en un escenari que, a primera vista, semblava impossible.

Les espinoses relacions entre Washington i Caracas havien tocat mínims històrics les darreres setmanes. El detonant va ser la decisió de Barack Obama d'apel·lar a una “emergència nacional” davant de Veneçuela per sancionar set funcionaris chavistes per violacions als drets humans i corrupció. El càstig, vist en gran part de Llatinoamèrica com una ingerència, va donar prou pólvora a Maduro per recarregar la seva retòrica antiestatunidenca, marcar una nova línia divisòria entre el nord i el sud, i, de pas, aconseguir el suport dels 12 cancellers d'Unasur, organisme al qual pertanyen el Brasil, l'Argentina o Colòmbia. Amb aquest bagatge, el règim arribava a la cimera ben proveït per mantenir encesa la foguera, tot i que els vents no fossin propicis.

En un moviment d'alt risc, i que revela la importància que té per a la Casa Blanca aquesta cimera, Washington va decidir enviar a la boca del llop un apagafocs professional. Dimecres passat el conseller del Departament d'Estat, Thomas Shannon, es va reunir amb Maduro a Caracas. El següent pas el va fer el mateix president Barack Obama. En una entrevista feta pública aquest dijous, en la qual aprofitava per recordar les sòlides relacions comercials entre els dos països, va declarar: "No creiem que Veneçuela sigui una amenaça per als Estats Units i els Estats Units no és una amenaça per al Govern de Veneçuela". Les seves paraules, precedides d'altres similars d'assessors de la Casa Blanca, van aconseguir en aparença desactivar la bomba de rellotgeria. Aquell mateix dia, el president Nicolás Maduro va admetre públicament la seva reunió amb Shannon i va afirmar que Veneçuela està preparada per a una “nova era de relacions” amb els Estats Units. "Veneçuela sempre ha demostrat una diplomàcia de pau i de respecte a les altres nacions. No som antiestatunidencs, sinó antiimperialistes”, va dir.

La longevitat d'aquest aparent gir és desconeguda. L'altisonància pròpia del chavisme, acostumada als cops d'efecte, obliga, segons diplomàtics llatinoamericans, a agafar-la amb pinces. La denúncia llançada per 25 expresidents iberoamericans, entre els quals hi ha els espanyols Felipe González i José María Aznar, per la persecució política empresa per Maduro contra l'oposició suposarà una prova de foc de la seva credibilitat.

L'andanada, disparada abans de l'aterratge a Panamà del president veneçolà, afegeix un altre argument a la seva ja limitada credibilitat, però també deixa el camp obert per al contraatac. Un escenari en el qual els chavistes es mouen amb gran habilitat. En un país amb la inflació més alta del món (entorn del 70%) i que ara mateix es dessagna per la caiguda del preu del petroli (el 95% de les seves exportacions), la recerca d'un enemic exterior sempre ha estat un recurs habitual. I qualsevol cop rebut des de fora és ben administrat.

La diplomàcia veneçolana, en qualsevol cas, no abaixarà totes les armes. La Cimera de les Amèriques ja n'és conscient. La reunió, per exemple, acabarà sense declaració final a causa de l'exigència de Veneçuela d'incloure un paràgraf contra les sancions que els Estats Units va aplicar a funcionaris chavistes.

La temptació d'altres demostracions de poder en una tribuna de tanta ressonància com Panamà pot ser gran, però el règim chavista també és conscient que el paisatge ha començat a canviar. Per més que tibi la corda, recorden diplomàtics llatinoamericans, l'abraçada entre Washington i l'Havana absorbirà gairebé tota l'atenció. La històrica aproximació no només eleva la figura d'Obama, sinó que indirectament distancia Caracas del seu fidel més fidel. En aquest joc d'equilibris, la política de gestos que Raúl Castro practiqui en la seva estrena serà determinant per calibrar els canvis de posicions i pesos que sorgiran després d'aquesta cimera.